Legitimitat fiscal de la retallada

La difi­cul­tat del moment fa més explícit que mai que la manca de recur­sos públics asso­ci­ats a la cai­guda de l'acti­vi­tat econòmica té reflex mediat amb la manca de finançament de la des­pesa. Trac­tant-se d'un feno­men que des­a­for­tu­na­da­ment no és el resul­tat d'una con­tingència peremptòria, sinó el resul­tat d'un tren­ca­ment de model que com­por­tava una des­pesa no ja finançable, no es tracta de quel­com con­jun­tu­ral que es pot pos­po­sar amb dèficits rei­te­rats i endeu­ta­ment. De manera que toca més que mai rede­fi­nir les estruc­tu­res matei­xes de bona part de la des­pesa pública, inclosa la social, que és la que millor visu­a­litza en les seves con­seqüències la ciu­ta­da­nia. El sacri­fici és prou viu perquè ens haguem de plan­te­jar la legi­ti­mi­tat fis­cal de fer-lo. Pri­o­rit­zar la des­pesa, exi­gir nous copa­ga­ments per alguns ser­veis, raci­o­nar l'accés a alguns bene­fi­cis amb noves espe­res exi­geix trans­pa­ren­tar millor la decisió a la vista de la vali­desa, la justícia, de la res­tricció fis­cal impo­sada.

Cal per tant exi­gir ara més que mai un sis­tema tri­bu­tari just, i trans­pa­ren­tar davant de la ciu­ta­da­nia el valor social del mateix com­pli­ment fis­cal. Per això, són diver­sos els des­co­sits que el nos­tre sis­tema impo­si­tiu ha de resol­dre. Efec­ti­va­ment, l'actual con­fi­gu­ració de l'impost sobre la renda de les per­so­nes físiques fomenta avui que nor­mal­ment les ren­des altes n'elu­dei­xin par­ci­al­ment el paga­ment cana­lit­zant els seus ingres­sos a través de soci­e­tats. Aquest és el cas, per exem­ple, de molts i impor­tants patri­mo­nis immo­bi­li­a­ris que, en lloc de ser pro­pi­e­tat directa dels seus veri­ta­bles titu­lars, figu­ren a nom d'una o més d'una soci­e­tats cre­a­des per ells matei­xos, amb la fina­li­tat que els seus ren­di­ments paguin menys impos­tos. Exis­teix també una evi­dent desi­gual­tat en el trac­ta­ment de les ren­des de l'estalvi res­pecte a la resta de ren­des. És cert que una fis­ca­li­tat més baixa de les ren­des de l'estalvi té una certa jus­ti­fi­cació tècnica, però el que sem­bla menys cor­recte és la deriva a zero atès el risc de fuga de capi­tals. Siguem seri­o­sos. El capi­tal sens dubte es pot des­lo­ca­lit­zar d'un estat a un altre a la recerca d'una fis­ca­li­tat millor. Però, tot i així, l'obli­gació fis­cal del con­tri­bu­ent es manté, ja que, men­tre el seu titu­lar con­tinuï essent resi­dent al ter­ri­tori espa­nyol, la tri­bu­tació de les ren­des que obtin­gui a l'estran­ger con­ti­nu­a­ran estant gra­va­des al país. Per tant no és un tema de capi­tals, sinó de ciu­ta­dans, i aquí els meca­nis­mes de con­trol poden ser diver­sos, els polítics i soci­als inclo­sos. I si el que passa és que la inversió es fa a través d'una soci­e­tat, per exem­ple, una sicav, és cert que dis­mi­nuirà la recap­tació per l'impost sobre soci­e­tats, però, de nou, en la mesura que el seu pro­pi­e­tari con­tinuï essent resi­dent, es pot com­pen­sar amb una fis­ca­li­tat sobre el patri­moni dels seus acci­o­nis­tes o partícips. També es podria gra­var el valor de les sicav i no els seus ren­di­ments. La veri­tat és que en matèria impo­si­tiva exis­teix una por reve­ren­cial al gran capi­tal, la qual cosa immo­bi­litza els polítics fins al punt de con­ver­tir en injusta la seva fis­ca­li­tat. I si el que passa és que no es vol política­ment afron­tar aquesta rea­li­tat, s'ha de ser lla­vors cohe­rent i reduir la fis­ca­li­tat gene­ral per no dis­tor­si­o­nar tan injus­ta­ment els ren­di­ments de l'esforç pro­duc­tiu.

Pel que fa a l'impost sobre bene­fi­cis de soci­e­tats, cal remar­car que no és veri­tat que les pimes paguin menys impos­tos que les grans empre­ses. Just al con­trari. Es diu, i és cert, que davant el tipus gene­ral del 30%, el tipus impo­si­tiu de les empre­ses de petita dimensió passa del 20 al 30%. Però s'omet una dada cru­cial. El seu tipus efec­tiu, real, resulta mot mino­rat a la vista de la manera dife­rent que res­po­nen les empre­ses a les deduc­ci­ons que per­me­ten els incen­tius fis­cals, molt pen­sats per bene­fi­ciar a les grans empre­ses. És per tant neces­sari cor­re­gir també aquesta situ­ació dis­se­nyant una fis­ca­li­tat empre­sa­rial més neu­tra. També pel que fa a l'impost sobre el patri­moni i l'impost sobre suc­ces­si­ons, val a dir que el pri­mer es va supri­mir perquè tan sols el paga­ven els patri­mo­nis mit­jans, i la majo­ria de les refor­mes que del segon n'han fet les comu­ni­tats autònomes es deuen també al fet que sola­ment el paga­ven peti­tes i mit­ja­nes herències. Amb­dues deci­si­ons són un exem­ple de la manca de valen­tia i de tena­ci­tat per afron­tar el veri­ta­ble pro­blema: l'elusió d'una gran part dels impos­tos per les ren­des i pels patri­mo­nis alts.

Final­ment, el cas recent i encara no resolt dels titu­lars de comp­tes ban­ca­ris a Suïssa no decla­rats (cas HSBC) és un bon exem­ple de les lla­cu­nes legals en objec­tius i pro­ce­di­ments de la nos­tra justícia fis­cal. I és que no es té prou inte­ri­o­rit­zat entre la ciu­ta­da­nia que l'obli­gació de pagar impos­tos s'ha d'enten­dre como un ver­ta­der deure cívic. Mal­grat això, tots aspi­rem a una soci­e­tat més justa i rei­vin­di­quem amb vehemència els nos­tres drets, com ara la sani­tat o l'edu­cació. Des d'aquesta pers­pec­tiva, qui no com­pleix amb les seves obli­ga­ci­ons fis­cals, almenys en deter­mi­nats casos, hau­ria de ser objecte d'un natu­ral i espon­tani aïlla­ment social. El que per als anglo­sa­xons és una cosa nor­mal, sem­bla ser per a nosal­tres encara més aviat excep­ci­o­nal. Perquè els que no paguen uns, a igual des­pesa a finançar, ho hau­ran de pagar altres. I en prin­cipi, que sapi­guem, ningú voluntària­ment corre a pagar impos­tos.

La defensa de l'interès gene­ral com­porta per als polítics empas­sar-se alguns mar­rons: no fer-se simpàtics amb els qui sovint ho són amb ells. Que la seva pro­xi­mi­tat al capi­tal, a les pal­cos del Ber­nabéu o a les llot­ges del Liceu, no els torni con­des­cen­dents amb els qui elu­dei­xen fis­cal­ment les seves obli­ga­ci­ons. La debi­li­tat del nos­tre sis­tema legal té l'aixo­pluc encara d'una certa cul­tura de com­pren­si­bi­li­tat (per allò de “si poguéssim, nosal­tres també ho feríem”), que es tra­du­eix en una manca de com­promís en la per­se­cució de la justícia fis­cal. Aques­tes debi­li­tats fan per­dre després legi­ti­mi­tat a les reta­lla­des de des­pesa. Com que aques­tes són avui estric­ta­ment necessàries, més estric­tes que mai hem de ser tots amb els incom­pli­ments fis­cals.