Senyor Futbol

1. Pep Guardiola

Els que treballem a la televisió tenim la sort de veure els partits del Barça des de diverses perspectives. Tenim càmeres gairebé per tot arreu cobrint tot allò que imaginem que pot ser notícia. Veiem el joc, però també el seguiment a un dels cracks, Messi, per exemple. Noranta minuts d'imatges de Messi. De vegades veiem totes les reaccions de la gent de la llotja. I de les banquetes, és clar. Seguim Pep Guardiola durant tot l'encontre per després, en els diversos programes –Hat-trick Barça, per exemple– fer el resum dels millors moments o dels instants més decisius de la seva presa de decisions. Quedem-nos aquí. M'encantaria que tots vosaltres poguéssiu guanyar una hora i tres quarts de la vostra vida fent aquest exercici, agafant les imatges de seguiment de l'entrenador del Barcelona en qualsevol partit, el de dimecres al camp del Llevant, per exemple.

2. Partit

Ser entrenador del Barça és treballar un equip a la gespa i protegir-lo de tot allò que pugui alterar el desenvolupament normal del grup. Si mireu qualsevol d'aquests seguiments personalitzats, veureu que complint la primera de les seves obligacions, el Pep és molt feliç. Molt. Més enllà de la feina que fa cada dia en els entrenaments, el partit és el seu escenari somniat. Ell, el Tito, els seus jugadors, un rival i la pilota. El paradís. El pla de joc, la tàctica, fletxes amunt i avall, l'estratègia de cada pilota aturada, els problemes i les solucions, xerrades inacabables amb Tito Vilanova, fem això o fem allò, toquem o no toquem, futbol pur. Fins i tot amb l'hèrnia discal i amb el sotrac d'Abidal, la lesió permanent de Milito, els maldecaps per la cuixa de Puyol i el tendó de Xavi, o amb les puntades d'Ujfalusi a Messi. Això, al final, és futbol. I vestidor. Són les coses de la seva gent i amb ells, el Pep és l'home més feliç de la Terra. Quantes coses simbolitza la sardana dels campions!

3. Mourinhisme

Johan Cruyff, el pare ideològic de Guardiola, diu al voltant d'això que aquest paradís és només una petita part de la feina global d'un entrenador. Allò que dèiem. Aquesta segona feina del Pep és la que l'està fent perdre el poc pèl que li queda. La tàctica del mourinhisme fomenta precisament tot el que no és la pilota: favors federatius, expedients a Busquets, baralles, calendaris, contraprogramacions festives, jugadors que desapareixen, arbitratges corruptes, partits que es compren, tècnics rivals que es deixen guanyar, dopatge, villaratos... buf! Quina mandra! Això també forma part del negoci, però esgota. La pilota neta és molt maca. En canvi, bruta és molt desagradable. La tercera lliga consecutiva de Guardiola ha estat la més dura (que no difícil) de guanyar. Tant soroll...

4. Agraïment

Tot just quan l'àrbitre Paradas Romero va xiular el final del partit de dimecres al Ciutat de València, és a dir, ja com a tècnic campió de lliga, Guardiola va anar a felicitar Luis García pel miracle del Llevant en la segona volta. I a continuació, va anar a abraçar-se a Xavi Torres, jugador del Llevant i que va ser capità del Barça Atlètic que va entrenar ara fa quatre anys en la seva primera experiència en la banqueta d'un equip professional de futbol. Periodistes, aficionats, dirigents... tots formem part d'aquest muntatge i tots hem felicitat el Pep per la seva feina, però a ell els cops a l'esquena que més li agraden són els que rep dels seus col·legues, els tècnics que com ell es juguen el pa a les banquetes, i els jugadors, els autèntics protagonistes del xou. I en aquest cas, hi ha unanimitat: tots l'han felicitat pel títol i, a més, li han agraït el plus que suposa la seva aparició per a l'evolució del futbol. Altres entrenadors amb gran palmarès, això, no ho poden dir. En la història d'aquest esport, l'entrenador del Barça ja no és un més: Guardiola ja és el Senyor Futbol.