Impunitat igual a injustícia

És molt freqüent que les notícies que arriben dels països més avançats ens facin reflexionar, per contrast, sobre la trista realitat d'aquest estat al qual ens toca pertànyer. Ara, per exemple, ens hem assabentat que el nou i flamant president del Lloyds Bank, Antonio Horta –Osorio, exdirector del Santander del Regne Unit, ha reconegut que l'entitat financera que actualment encapçala va fer una incorrecta comercialització dels PPI, és a dir, de les assegurances de protecció dels pagaments que els comercials de la banca tenien ordres de col·locar als titulars de targetes de crèdit com a garantia de pagament dels deutes en cas de malaltia, accident o pèrdua del lloc de treball. A l'hora de la veritat, va resultar que la garantia era inexistent i el banc s'ha vist obligat a proveir 3.200 milions d'euros per fer front a les responsabilitats derivades del seu engany. Estalviaré als lectors les manipulacions que es van dur a terme, però voldria destacar que, al Regne Unit, tres organismes estatals (el de Comerç Just, el de Defensa de la Competència i l'Autoritat dels Serveis Financers) van saltar immediatament contra els infractors, cosa que aquí, a l'Estat espanyol, no s'ha vist mai. Ans al contrari, aquí el que ens sorprèn i repugna és que cap ni un dels departaments estatals, que tenen per llei l'obligació de defensar l'usuari, el ciutadà i el consumidor, hagi mogut ni un sol dit per enviar als tribunals els infractors de les normes vigents, però mai elevades a la condició de compliment obligat, quan els autors dels abusos estan perfectament enquadrats als rengles dels happy few dels poders fàctics que viuen al paradís de la impunitat.

A la Gran Bretanya, en canvi, finalment, els poderosos s'han trobat una administració que ha optat per la defensa dels clients modestos i no sofisticats en matèria de finances. Una economia de mercat sempre està exposada als estafadors, aprofitats i xarlatans, però, si no se'ls para els peus, la gent honrada i emprenedora de model pime no podrà sobreviure si no és amb un esquema de corrupció generalitzada com el que tenim en molts països africans. En realitat, la nostra prosperitat és impossible sense una cultura basada en valors ètics i una banca al detall del model convencional que, en lloc de defraudar els seus clients, tingués com a objectiu, igual que en el passat, una relació a llarg termini i amb fonaments de confiança. No com ens trobem ara a les sucursals de caixes i bancs, amb rotació del personal cada pocs mesos, a fi d'estalviar-los de posar-se vermells cada vegada que un client protesti pel tracte rebut, amb incentius i comissions als empleats, que han seguit fidelment les consignes rebudes. Tant de bo que, algun dia, les caixes i els bancs tornin a l'origen dels temps en què la bona reputació era la base d'una relació continuada.

Aquests dies s'ha produït també un altre episodi ben revelador: Raj Rajaratnam, un multimilionari de fons d'inversió de Wall Street, ha estat condemnat a 19 anys y mig de presó. El motiu: una acusació d'enriquiment mitjançant informació privilegiada. I el missatge: que, almenys als EUA, en general, per més ric i poderós que siguis, si t'enxampen amb gravacions telefòniques, vas a la presó. Fins ara, els bons advocats podien fer empassar als jurats o a l'opinió pública, poc familiaritzada amb el subtil virtuosisme dels mercats financers (quina contradictio in adjecto, oi, això de mercat i financer?), que, al capdavall, tothom treballa amb la informació disponible i accessible no al comú dels mortals, però sí al mosaic dels membres de la colla del porró. Tanmateix, quan les escoltes telefòniques destapen la descarnada complicitat dels insadollables practicants de la cobdícia a costa del que sigui, almenys als països més seriosos, això es paga amb anys de presó. I, en aquest cas, ho han fet amb 8 mesos de procés i 12 dies de deliberacions, és a dir, en un termini raonable. No com en el cas d'un empresari de la construcció d'aquí, que va subornar els inspectors d'Hisenda a canvi que li personessin impostos i que, 23 anys després del delicte ja reconegut pel tribunal, ha aconseguit que no es dicti sentència. I, naturalment, quan es dicti, podrà anar al Suprem i adormir la pena fins al dia en què tingui 110 anys.

Ja se sap que les coses “de palacio van despacio” o, senzillament, no van. Vegin, si no, com a Alierta, president de Telefònica, li van perdonar una sentència ferma per operacions de borsa amb informació privilegiada, i ara continua convocat a la Moncloa a les reunions per arreglar Espanya. O com els casos de les primes úniques de La Caixa i les cessions de crèdit del Santander i d'Euroseguros del Banc de Bilbao es van despatxar amb reverències per part dels tribunals. O com els Albertos, condemnats per sentència ferma i irrevocable del Tribunal Suprem, van aconseguir l'indult del Tribunal Constitucional de Jiménez de Parga, ateses les seves connexions amb les supremes esferes de l'Estat. En resum, que mentre aquí imperi la impunitat dels amics dels immunes, això serà una economia de mercat com la de Nigèria (tirant llarg), i que, si no hi ha mercats nets, com deien els italians amb d'altres intencions: “Quando nel mondo la canaglia impera, la patria degli onesti è la galera”.