La fi del món

Fer-se vell és pit­jor que morir, segons Josep Maria Cas­te­llet: “Que la vellesa és més ter­ri­ble que la mort és per a mi una veri­tat claríssima ara que tinc més de 80 anys, que m'he des­pu­llat de mol­tes coses i que he assu­mit el que repre­senta la mort: la des­a­pa­rició total”. L'edi­tor i crític lite­rari fa aques­tes decla­ra­ci­ons a Veri­tat o men­tida, un lli­bre del peri­o­dista Adolf Bel­tran en què diver­sos experts refle­xi­o­nen sobre sentències d'espe­rit filosòfic. Per exem­ple, a par­tir de l'afir­mació epi­cu­ri­ana “la mort no és res per a nosal­tres”, el catedràtic Ramon Bayés argu­menta que ens hauríem de pre­pa­rar per morir sense maqui­llar l'enve­lli­ment: “No passa res si un es fa gran, enve­lleix, li cauen els cabells i es torna calb! És un fet natu­ral i, si l'accep­tem, viu­rem els anys que ens toqui viure amb més tran­quil·litat i sere­ni­tat”.

Hi ha pen­sa­dors que, com Epi­cur, han tin­gut clar que la mort no s'ha de témer, perquè no hi coin­ci­di­rem mai: si ella hi és, jo no; i vice­versa. Lucreci gai­rebé ho veia com la meta anhe­lada: “És injus­ti­fi­cat témer la mort, que és la fi de tota angoixa, el son més tran­quil, l'etern des­cans”. Per Kierke­ga­ard, pare de l'exis­ten­ci­a­lisme, “allò que és tràgic no és la mort, sinó el pen­sa­ment de la mort”. I Kant asse­gu­rava: “No tinc por de la mort, sabré morir”. Com tot­hom, ves quin remei: és una habi­li­tat que por­tem incor­po­rada de sèrie. N'hi ha molts, però, que ens arra­pem a la vida amb les dents i amb les ungles: “Els homes vivim junts, però cadas­cun mor sol i la mort és la sole­dat suprema... No vull morir-me, no; no vull; ni vull voler-ho; vull viure sem­pre, sem­pre”, con­fes­sava Una­muno.

Com el nen que es creu invi­si­ble quan es tapa els ulls amb les mans, l'home occi­den­tal es creu immor­tal donant l'esquena a la mort. I ens abo­quem a l'evasió contínua, a l'entre­te­ni­ment anestèsic. Diver­tim-nos fins a morir, que deia Neil Post­man. Juguem amb la mort al gat i la rata, obli­dant que som les rates. Tard o d'hora el gat cla­varà les urpes a prop. “De la mort no se'n pot fugir, si no vols que quan t'enganxi et deixi l'ànima arruïnada”, opina (amb conei­xe­ment de causa) Imma Monsó.

A mi, que tinc la desgràcia de ser atea, la mort em fa pànic. La temo molt més que la decre­pi­tud i que la malal­tia. Però no puc ni vull dei­xar de pen­sar-hi. Mig per maso­quisme, mig perquè la consciència de la mort ens ajuda a valo­rar el mira­cle d'estar vius. La meva cosina va morir als 29 anys després de bata­llar amb un càncer durant un lus­tre. Afer­rada a l'espe­rança de sor­tir-se'n, la Mari­bel deia i repe­tia una frase que he fet meva: “Un dia de dolor és un dia més de vida”.