El rei despullat

Acabo de tancar un d'aquests llibres que llegeixes bocabadat, deixant marques a cada pàgina: Castilla i Cataluña en el debate cultural (1714-1939), de Hina Horst. És un assaig magnífic però no crec que cap lector normal el conegui, com a molt hi haurà tres rates de biblioteca que el recordaran o que n'hauran sentit a parlar. Va sortir a primers dels anys 80, quan encara era possible una reconciliació fructífera entre Madrid i Barcelona. Aleshores bastir una democràcia a partir d'una discussió honesta sobre la guerra civil i tot el que havia passat des de 1714, encara tenia sentit. Si més no això creia l'autora del llibre, una alemanya de Turíngia, i per això li va dedicar una tesi doctoral.

En aquell moment, el joc pervers de CiU i PSC encara no havia escampat tant verí i Madrid tot just es despertava del franquisme, no s'atrevia a jugar amb la veritat amb tanta barra. Quan Horst va escriure el llibre encara tot era possible. Potser per això la neutralitat amb què planteja el tema se'm fa tan exòtica. Res de menyspreus lírics, com els de Robert Hughes i tants autors de grans cultures que admiren Catalunya i alhora ens perdonen la vida, ni res de sentimentalismes barats: “Una llengua és un món” i tota aquesta deixalleria. Horst declara que la discussió entre Catalunya i Castella és la manifestació més universal que ha donat l'Estat espanyol els últims segles i jo penso que té raó –el que trobo patètic és que n'haguem après tan poca cosa.

La millor part del llibre és la dedicada al segle XIX –confús, complicadíssim, que caldria estudiar més–. Hi he trobat personatges que no coneixia, i arguments que són més vells que no em pensava. No sabia que molt abans de Joan Maragall i de la guerra de Cuba, l'il·lustrat Antoni Puigblanch ja parlava de Catalunya com d'una nació viva encadenada a un cos mort que era Espanya. Tampoc no era conscient de la importància de Pompeu Gener. Només me n'havia arribat el retrat que Josep Pla li va fer de personatge anecdòtic i poca-solta, que probablement reflecteix el Gener dels últims anys –marginat i sarcàstic com tots els autors que han intervingut en el debat sense prendre precaucions.

També és interessant de seguir l'evolució de personatges com Manyé i Flaqué, que va començar escrivint discursos abrandadíssims des de l'exili, o la visió tan coincident que tenen de Castella dos catalans d'ideologia tan oposada com Pi i Margall i Josep Pla. M'ha sorprès la naturalitat amb què Azorín parla dels països catalans com d'una unitat de llengua, de cultura i de paisatge. I he trobat molt suggeridora la ideologia mediterrània de Víctor Balaguer, oblidada durant tants anys i ara tan actual –tot i que resultarà igual d'estèril si s'utilitza només com a substitutiu.

Una cosa clara és que fa tres segles que pedalem en una bicicleta sense rodes i que els estudis sobre les relacions entre Catalunya i Castella, que haurien d'haver estat un dels eixos d'una cultura democràtica espanyola, són al punt exacte on els va deixar Hina Horst fa 30 anys. No hi ha hagut presa de consciència. No s'ha produït cap confessió mútua d'errors i anhels, no s'ha treballat per cap reconciliació, com l'autora demanava. Espanya continua sent el sistema d'humiliacions i de xantatges estèrils que denunciava Pi i Margall, tant per part de Madrid com de Barcelona, que pateix més perquè és més feble, no pas perquè sigui moralment superior.

Això fa pena, però ajuda a entendre el desastre d'ara, perquè la cultura i el pensament solen donar profunditat a l'economia i la política. A diferència de la Gran Bretanya, que desclassificarà els papers de la colonització i acceptarà un referèndum d'independència a Escòcia –que sempre ha reconegut com a nació–, a Espanya ha mancat grandesa per afrontar els conflictes de cara. Hem sacrificat la intel·ligència a la sacrosanta unitat de l'Estat, com si l'Estat fos l'únic interès que catalans i castellans compartíssim. I ara que els estats van perdent el monopoli del poder, el decorat serà cada cop més difícil de mantenir. Cada dia lamentarem més no haver fet els deures i veurem més esnobs dient que el rei va despullat.