El trànsit, una altra vegada

Més d'un cop m'he referit al trànsit i les seves conseqüències, una de les quals, els accidents, encara sovintegen massa, malgrat les campanyes de conscienciació, les multes i les retirades del carnet de conduir. Fa uns dies, quan circulava en cotxe per la meva ciutat, vaig arribar a un pas de vianants, per als quals el semàfor estava en vermell. Doncs, com si res: un pare i els seus dos fills, un noi i una noia d'uns nou o deu anys, muntats en bicicleta i l'un darrere l'altre, l'home primer i després la mainada, van travessar-lo tranquil·lament, xino-xano, obligant-me a frenar. Vaig advertir-los amb un copet de clàxon, i el ciclista més gran, a sobre, em va dirigir una mirada tèrbola, com de retret. Ja ho veuen, la seguretat de dues criatures, a les mans d'un incívic insensat. I escric aquests dos adjectius perquè el semàfor en qüestió era d'aquells que, només de prémer un botó i esperar uns segons, s'encén el verd per als vianants i el vermell per als vehicles. Tan fàcil com ho tenia, i es va estimar més posar en perill la seguretat dels dos marrecs, i la seva, és clar. Per arrodonir-ho, diré que tots tres portaven casc. No sé què hauria succeït si, en lloc de trobar-se amb algú que mira de conduir amb prudència per les vies urbanes, el trio de ciclistes s'hagués vist sorprès per un d'aquests conductors, que n'hi ha, que consideren el carrer una pista de curses automobilístiques. Amb tot, allò que més em va afectar del fet va ser la mirada que he descrit del responsable d'aquells dos jovenets: una mirada entre el menyspreu i el blasme per, a més, haver-los cridat l'atenció. Quin tipus de raó objectiva es pensava tenir, aquell cap de trons? Ah, aquí ja entraríem en un altre aspecte dels fenòmens del trànsit: els infractors que són capaços de defensar el seu dret a infringir a garrotades. Per acabar, una confessió: no sabeu pas l'alegria que m'envaeix quan, al llindar d'un pas de vianants, veig a terra el triangle groc que hi han deixat els de la grua municipal.