Ja sóc un clàssic

Quan hom es dedica a la crítica literària, mai no sap què li portarà el carter. En realitat, només en coneix el títol i l'autor. Són llibres que faran que el crític refini la llengua i en faci la radiografia de la manera més objectiva possible. Però no en sap res més: ni la trama, ni els personatges, ni el llenguatge, ni l'estil, ni els noms dels capítols ni, sovint, la imatge de la coberta. Si el crític literari fa aquesta feina com a complement al seu ofici veritable –això és, l'escriptura de novel·les–, la tasca és doblement amable: escriure sobre els processos creatius dels altres sempre permet conèixer els propis, l'estat general del panorama i, honestament, separar-se'n per tal de no mimetitzar res.

Els crítics, però, també tenim sobresalts. Hi ha llibres genials, llibres bons, llibres que et deixen indiferent, llibres dolents i llibres abominables. Sovint hi ha llibres que mig en recorden d'altres (molts escriptors beuen dels clàssics i del cànon establert per garantir –oh, il·lusos– un èxit quasi segur); també n'hi ha que aposten per l'experiment, la ruptura amb la tradició i els gèneres, la intertextualitat i l'ús d'un llenguatge diguem-ne diferent. El sobresalt del crític, que alhora és novel·lista, li neix als ulls: s'adona, només obrint el llibre del qual ha de parlar, que l'estructura general té l'aroma de la seva pròpia, de novel·la, que va publicar fa cinc anys amb un cert èxit.

Però el crític ha de mantenir la calma: respira fons, compta fins a deu, i prova d'eliminar la idea “irracional” que acaba de tenir. Ella no és la Rodoreda (clar, a la Rodoreda l'han estudiat molt)! Després mira el títol de cada capítol i el sobresalt inicial, que tenia als ulls, ara ja és una pujada urgent dels nivells de bilis i una agror estomacal de primera. Quan acaba la novel·la, ja sap que l'estructura interna del llibre i bona part de la trama són un mirall distorsionat de la que ella va inventar. I fins i tot hi detecta calcs literals... Llavors es cabreja, tanca el llibre de l'altra i pensa que a Najat El Hachmi li devia agradar molt la meva Camisa de foc.