Ja sóc un clàssic

Quan hom es dedica a la crítica literària, mai no sap què li por­tarà el car­ter. En rea­li­tat, només en coneix el títol i l'autor. Són lli­bres que faran que el crític refini la llen­gua i en faci la radi­o­gra­fia de la manera més objec­tiva pos­si­ble. Però no en sap res més: ni la trama, ni els per­so­nat­ges, ni el llen­guatge, ni l'estil, ni els noms dels capítols ni, sovint, la imatge de la coberta. Si el crític lite­rari fa aquesta feina com a com­ple­ment al seu ofici veri­ta­ble –això és, l'escrip­tura de novel·les–, la tasca és doble­ment ama­ble: escriure sobre els pro­ces­sos cre­a­tius dels altres sem­pre per­met conèixer els pro­pis, l'estat gene­ral del pano­rama i, hones­ta­ment, sepa­rar-se'n per tal de no mime­tit­zar res.

Els crítics, però, també tenim sobre­salts. Hi ha lli­bres geni­als, lli­bres bons, lli­bres que et dei­xen indi­fe­rent, lli­bres dolents i lli­bres abo­mi­na­bles. Sovint hi ha lli­bres que mig en recor­den d'altres (molts escrip­tors beuen dels clàssics i del cànon esta­blert per garan­tir –oh, il·lusos– un èxit quasi segur); també n'hi ha que apos­ten per l'expe­ri­ment, la rup­tura amb la tra­dició i els gèneres, la inter­tex­tu­a­li­tat i l'ús d'un llen­guatge diguem-ne dife­rent. El sobre­salt del crític, que alhora és novel·lista, li neix als ulls: s'adona, només obrint el lli­bre del qual ha de par­lar, que l'estruc­tura gene­ral té l'aroma de la seva pròpia, de novel·la, que va publi­car fa cinc anys amb un cert èxit.

Però el crític ha de man­te­nir la calma: res­pira fons, compta fins a deu, i prova d'eli­mi­nar la idea “irra­ci­o­nal” que acaba de tenir. Ella no és la Rodo­reda (clar, a la Rodo­reda l'han estu­diat molt)! Després mira el títol de cada capítol i el sobre­salt ini­cial, que tenia als ulls, ara ja és una pujada urgent dels nivells de bilis i una agror esto­ma­cal de pri­mera. Quan acaba la novel·la, ja sap que l'estruc­tura interna del lli­bre i bona part de la trama són un mirall dis­tor­si­o­nat de la que ella va inven­tar. I fins i tot hi detecta calcs lite­rals... Lla­vors es cabreja, tanca el lli­bre de l'altra i pensa que a Najat El Hachmi li devia agra­dar molt la meva Camisa de foc.