Fer de mestre avui

Qualsevol feina té els seus inconvenients, les seves ingratituds, també les seves virtuts i recompenses. I res és com, des de fora, molt sovint es pensa. Fer de mestre d'educació infantil o de primària, o bé exercir de professor de secundària, avui suposa una professió d'un cert risc, sobretot psicològic, que pot acabar derivant envers clars problemes de salut mental.

Quins factors poden estar més relacionats amb l'estrès docent o amb una gradual decepció envers la professió d'ensenyant? En primer lloc, haver-se equivocat de feina. És a dir, no haver calculat prou bé el grau d'entusiasme i il·lusió que requereix l'exercici real de la professió. Per poder exercir de mestre, no n'hi ha prou de passar-s'ho bé amb les criatures, o ajudar que comprenguin determinats continguts o adquireixin algunes habilitats. Això, en tot cas, és condició necessària però mai suficient per exercir amb competència la docència i, encara més, per mantenir el tremp necessari que demana aquesta feina al llarg dels anys.

Tampoc sol ser suficient posseir una gran passió per la matèria de l'especialització escollida, sobretot en referència al professorat de secundària. De seguit es descobreix a l'aula que l'entusiasme envers la “nostra” matèria no tan sols no és compartit per la majoria dels nois i noies que tenim al davant, sinó que, a vegades, genera fins i tot actituds negatives. Davant d'això, l'esforç que requereix exercir la docència sol ser enorme.

A més, la formació inicial rebuda es mostra insuficient perquè, amb l'actual sistema d'accés a la professió, quan el professor novell arriba als centres per començar a exercir, sol posseir encara força dubtes en relació amb les seves competències professionals. Si a més té la mala sort de començar amb grups especialment difícils, o amb força desmotivació, a la feblesa formativa s'hi afegirà la incertesa sobre la pròpia idoneïtat psicoemocional per resistir els reptes que li planteja una situació complexa i difícil de gestionar.

Si a més de tot això el professor arriba a un centre on no existeix un projecte educatiu clar, ni un lideratge institucional i humà eficaç, ni una organització al servei de l'aprenentatge dels alumnes, ni la possibilitat d'integrar-se en un equip de col·legues que ens ajudin, formin i aconsellin, la nostra possibilitat de mantenir l'esperit docent vocacional caurà en picat. Encara més, en temps d'ajustaments econòmics, ens podem trobar plantilles reduïdes, que no es cobreixin temporalment les absències, que hi manquin recursos de suport per atendre millor la diversitat, que el clima general sigui d'enuig o d'un cert pessimisme encomanadís, etc. Aquesta situació seria molt perillosa, perquè podria abocar el col·lectiu docent a caure en el desànim I això no seria just per als nostres infants i joves. Com a país tampoc podem permetre que els mestres i professors acabin desconcertats i sense perspectives de millora, ajut i reconeixement.

Deu ser veritat, que correm el perill que es perdi tota una generació dels nostres joves (des del punt de vista de la promoció social i laboral). Però si resta un bri d'esperança perquè això no acabi succeint i, sobretot, perquè no es perpetuï, cal assegurar que no perdem tampoc tota una generació de mestres i de professors per la manca d'horitzons i d'il·lusions. Tenir cura de no desmoralitzar el nostre professorat és una obligació que posseïm com a país. Contràriament, correm el perill que es trenqui el fràgil fil que sustenta la perseverança i la confiança de tants mestres i professors de casa nostra.