Els escèptics esperançats

Bor­ges va dir que un sis­tema no és res més que “la supe­di­tació de tots els punts de l'uni­vers a un sol punt”. Fou­cault va escriure que no hi ha cap ide­o­lo­gia que per si sola garan­teixi l'apli­cació de la bon­dat. Del cre­ua­ment d'aques­tes dues sentències sor­geix una apel·lació a l'escep­ti­cisme, a un escep­ti­cisme entès com a antídot con­tra els cíclics hor­rors que l'entu­si­asme cec ens empeny a come­tre. S'ha cer­ti­fi­cat l'acta de defunció dels antics sis­te­mes ple­ni­po­ten­ci­a­ris que pre­te­nien abraçar tota la rea­li­tat i donar res­posta a tots els inter­ro­gants de la huma­ni­tat. És per aquesta suma de fac­tors que al llarg d'aquests dies resul­ten tan des­con­cer­tants les estam­pes que pro­jec­ten els segui­dors mine­rals d'un par­tit polític o d'una ide­o­lo­gia, fent one­jar les seves ban­de­res, acla­mant els seus líders com si fos­sin ídols sagrats.

Els que con­ce­bem l'escep­ti­cisme polític com a (única) font d'espe­rança, aquests dies notem més que mai l'atracció de l'equi­distància. Equi­distància entre eslògans que, en un pol, sos­te­nen que la política muni­ci­pal és –per ella mateixa– un exer­cici de noblesa i que, en l'altre pol, sos­te­nen que és un intent deli­be­rat de cor­rupció. Equi­dis­tants entre, d'una banda, els mal ano­me­nats grups anti­sis­tema, que, com Democràcia real ja, invo­quen un popu­lisme perillós que fàcil­ment deriva en for­mes auto­ritàries i negació de la política. I equi­distància, d'altra banda, d'aquesta ins­tal·ladíssima classe política pro­fes­si­o­nal que, tot i haver estat incapaç de pro­po­sar alter­na­ti­ves il·lusi­o­na­do­res, s'arroga el dret a exi­gir alter­na­ti­ves polítiques als mal ano­me­nats grups anti­sis­tema. Després de les elec­ci­ons de demà, els escèptics amb espe­rança con­ti­nu­a­rem fent-nos la pre­gunta que es fa un dels per­so­nat­ges de Sebald: “A 100 quilòmetres de distància. Sí. ¿Però d'on?”