El Sant Jordi del rotet

La com­pra d'un lli­bre és un acte que reque­reix dedi­cació i inti­mi­tat. Pri­mer cal tocar-lo per com­pro­var si pesa poc o molt, si les tapes són suaus i lli­ses i si les mans hi llis­quen trèmules sense tro­bar-hi entre­bancs, ni tan sols una mica de pols. També és reco­ma­na­ble obrir l'arte­facte per la mei­tat, que quedi ben eixar­ran­cat, i cla­var-hi el nas, ja que només l'olor d'aca­bat de fer d'un lli­bre pot fer escla­tar mil sen­sa­ci­ons. D'altra banda, s'ha de pas­sar la vista per la res­se­nya de l'obra i de la vida i mira­cles de l'autor, del qual és del tot impres­cin­di­ble que hi hagi una foto encas­tada a la solapa, millor de tot el cos, encara que amb la cara també ja n'hi ha prou. I és que el careto de l'escrip­tor pot pro­por­ci­o­nar molta infor­mació sobre les seves neu­ro­sis, i les fílies i les fòbies, les quals segur que haurà tras­lla­dat con­ve­ni­ent­ment dis­fres­sa­des al paper. Final­ment, és del tot acon­se­lla­ble tas­tar les pri­me­res línies de la pri­mera pàgina de l'obra, línies que hau­rien de fer venir prou sali­vera per deci­dir con­ti­nuar enda­vant.

El pri­mer con­tacte amb un lli­bre, doncs, és un procés preciós i laboriós. Un ritual, un acte íntim, que no es pot cul­mi­nar enmig d'una ger­nació plan­tada davant d'una parada de lli­bres el dia de Sant Jordi. Una ger­nació que es dedica a cla­var cops de colze i a cri­dar pre­gun­tes a uns depen­dents efímers que no tenen ni idea de la res­posta que han de donar. Una ger­nació que deixa les jaque­tes, les bos­ses, les roses i les cri­a­tu­res damunt aquell lli­bre que fa estona que vol­dries encalçar i no pots enmig de tanta bar­rera humana. Una ger­nació que, després de tocar tant la pera, optarà al final per com­prar el lli­bre que han escrit els famo­sos que sur­ten a la tele. O sigui que Sant Jordi m'encanta i m'ena­mora. Llàstima, però, que siguem un país amb tanta afició a la lec­tura. Les mas­ses que es mobi­lit­zen a la recerca del lli­bre cada 23 d'abril és el preu que hem de pagar per ser una soci­e­tat tan culta i tan lle­gida.

Això és el que penso de Sant Jordi des de fa una pila d'anys. Aquest Sant Jordi que ja hem pas­sat, però, m'ha can­viat una mica la per­cepció de la festa. Pri­mer, perquè ha cai­gut en dis­sabte i, per tant, no m'ha tocat tre­ba­llar la diada, un pal, un rot­llo, em sem­bla a mi, per als peri­o­dis­tes que toquem la cosa cul­tu­ral, perquè la cosa cul­tu­ral reque­reix mino­ries i tran­quil·litat, i no mul­ti­tuds, pres­ses i crits. I després perquè, de bon matí, i sense la cana­lla de les esco­les tocant-ho tot, he pogut apro­par-me amb una certa tran­quil·litat a les para­des i fer tot el ritual que he des­crit abans. I he com­prat els dos lli­bres que em volia com­prar, i que he tro­bat tota sola sense l'ajut de cap depen­dent efímer: he adqui­rit, a la parada de l'Isi­dre, Sol a Berlín, de Hans Fallada, i a la parada de la Gala­tea, Pri­ma­vera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. Amb­dues novel·les, que ja he devo­rat i degus­tat, i fins i tot he fet un rotet de tant que m'han agra­dat, i la manera calma amb què he vis­cut la diada enguany, m'han recon­ci­liat amb Sant Jordi. I he mirat cor­rents el calen­dari de 2012 amb l'espe­rança que Sant Jordi cai­gui en diu­menge. Però no: ho fa en dilluns. Ai.