El Sant Jordi del rotet

La compra d'un llibre és un acte que requereix dedicació i intimitat. Primer cal tocar-lo per comprovar si pesa poc o molt, si les tapes són suaus i llises i si les mans hi llisquen trèmules sense trobar-hi entrebancs, ni tan sols una mica de pols. També és recomanable obrir l'artefacte per la meitat, que quedi ben eixarrancat, i clavar-hi el nas, ja que només l'olor d'acabat de fer d'un llibre pot fer esclatar mil sensacions. D'altra banda, s'ha de passar la vista per la ressenya de l'obra i de la vida i miracles de l'autor, del qual és del tot imprescindible que hi hagi una foto encastada a la solapa, millor de tot el cos, encara que amb la cara també ja n'hi ha prou. I és que el careto de l'escriptor pot proporcionar molta informació sobre les seves neurosis, i les fílies i les fòbies, les quals segur que haurà traslladat convenientment disfressades al paper. Finalment, és del tot aconsellable tastar les primeres línies de la primera pàgina de l'obra, línies que haurien de fer venir prou salivera per decidir continuar endavant.

El primer contacte amb un llibre, doncs, és un procés preciós i laboriós. Un ritual, un acte íntim, que no es pot culminar enmig d'una gernació plantada davant d'una parada de llibres el dia de Sant Jordi. Una gernació que es dedica a clavar cops de colze i a cridar preguntes a uns dependents efímers que no tenen ni idea de la resposta que han de donar. Una gernació que deixa les jaquetes, les bosses, les roses i les criatures damunt aquell llibre que fa estona que voldries encalçar i no pots enmig de tanta barrera humana. Una gernació que, després de tocar tant la pera, optarà al final per comprar el llibre que han escrit els famosos que surten a la tele. O sigui que Sant Jordi m'encanta i m'enamora. Llàstima, però, que siguem un país amb tanta afició a la lectura. Les masses que es mobilitzen a la recerca del llibre cada 23 d'abril és el preu que hem de pagar per ser una societat tan culta i tan llegida.

Això és el que penso de Sant Jordi des de fa una pila d'anys. Aquest Sant Jordi que ja hem passat, però, m'ha canviat una mica la percepció de la festa. Primer, perquè ha caigut en dissabte i, per tant, no m'ha tocat treballar la diada, un pal, un rotllo, em sembla a mi, per als periodistes que toquem la cosa cultural, perquè la cosa cultural requereix minories i tranquil·litat, i no multituds, presses i crits. I després perquè, de bon matí, i sense la canalla de les escoles tocant-ho tot, he pogut apropar-me amb una certa tranquil·litat a les parades i fer tot el ritual que he descrit abans. I he comprat els dos llibres que em volia comprar, i que he trobat tota sola sense l'ajut de cap dependent efímer: he adquirit, a la parada de l'Isidre, Sol a Berlín, de Hans Fallada, i a la parada de la Galatea, Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. Ambdues novel·les, que ja he devorat i degustat, i fins i tot he fet un rotet de tant que m'han agradat, i la manera calma amb què he viscut la diada enguany, m'han reconciliat amb Sant Jordi. I he mirat corrents el calendari de 2012 amb l'esperança que Sant Jordi caigui en diumenge. Però no: ho fa en dilluns. Ai.