COSTA OEST
Catalans autèntics
Escric aquestes ratlles l'endemà de les eleccions a Finlàndia que han registrat un espectacular avanç del grup ultradretà Perussuomalaiset, liderat per Timo Soimi. No crec que mai se m'acudís, recels ideològics a banda, votar una opció tan difícil de pronunciar. També em costaria fer confiança a un candidat anomenat Timo. Això de Perussuomalaiset ha estat traduït de diverses maneres: Finlandesos Veritables, Finlandesos Autèntics, Finlandesos de Debò... El sentit és el mateix. La distinció inapel·lable entre compatriotes genuïns i uns altres de falsos, de pega.
Tres o quatre dies enrere, un dels diputats que acompanyaven Daniel Osácar a declarar davant del jutge, pel suposat finançament il·legal de CDC amb fons del Palau de la Música, exculpava el tresorer convergent al·legant que Osácar és un patriota que ha fet grans serveis al país. En tot cas, deu haver fet grans serveis a Convergència. Que no és el mateix que el país, en principi, almenys que jo sàpiga, però potser m'equivoco.
Ja cansa, l'equiparació entre un col·lectiu plural com pugui ser una nació i una força política que sempre ha reclamat i procurat representar-lo en essència i en exclusiva. Els catalans veritables, els catalans autèntics... Tot això semblava ja superat, però temo que en el fons ha continuat latent i ara, arran que el gir electoral de novembre va retornar l'ordre natural de les coses, el sentiment revifa. Així, no combregar amb les rodes de molí de segons quines mesures adoptades és interpretat com falta de sentit de país i un delicte gravíssim de lesa pàtria (cada vegada que sento elogiar el patriotisme d'algú, em poso la mà a la butxaca). Blasmen la deslleialtat institucional dels crítics amb el poder autonòmic actual, oblidant l'oposició ferotge, despietada, per terra, mar i aire (i grupo Godó) dels set anys de tripartit. Però existeix una diferència decisiva, que no és precisament la crisi, sinó el caràcter nostrat dels vigents mandataris: el tripartit era un govern foraster, una colla d'intrusos que havien entrat a robar a casa, en sentida expressió de la mestressa Ferrusola.
El mateix Montilla va ser percebut per una bona part de la població com un català tebi, sobrevingut. O directament andalús. Que parlava un català deficient, amb accent d'Iznájar (o de Cornellà, que ve a ser el mateix). Tots aquests llepafils prosòdics de l'orella fina, ¿no s'han fixat per casualitat en el català que gasta l'actual presidenta del Parlament, de cognom tan arrelat? O el de Xavier Trias, erres al marge? O de José Antich, director de La Vanguardia, que en el present context mana més que qualsevol conseller? I que potser no van sentir el «professionals i professionales» de la vicepresidenta Ortega? Això, amb el vicepresident Carod hauria estat inimaginable. Està vist que la dama no només no és psicòloga, sinó que tampoc no és filòloga.
Parlant de La Vanguardia, el passat 9 d'abril hi apareixia una carta al director amb un títol que ja es responia sol : «Al PSC són catalans?». Un dubte ofensiu, però no tant com el to condescendent d'un prohom barretinaire que fa poc em perdonava la vida reconeixent que, malgrat la meva dissidència, jo era en el fons un bon català. Gràcies. Fins i tot catalanista, gosaria afegir per la meva part. En concret, independentista. Des de només quaranta anys abans que se n'hagin proclamat Pujol i Mas.