Després del benestar

En el darrer festival de Canes va presentar-se Les neiges du Kilidmanjaro, de Robert Guediguian. Malgrat que el títol faci referència a una mítica pel·lícula de Henry King, inspirada en textos de Hemingway i interpretada per Gregory Peck i Ava Gardner, la pel·lícula de Guediguian no passa ni a Àfrica, ni té res a veure amb l'esperit bohemi de l'anomenada lost generation. Guediguian parla bàsicament de la crisi. Al començament veiem com una empresa portuària de Marsella decideix acomiadar algun dels seus treballadors, entre ells un vell lluitador comunista i un jove acostumat als treballs inestables. El vell comunista que és a punt de jubilar-se decideix viure del subsidi i celebrar els seus vint-i-cinc anys de casament. Un dia, però, és atracat al vespre per uns encaputxats. L'home es dedica a buscar pistes del robatori i acaba a anant a parar a casa del jove. Quan li pregunta per què el va robar, aquest es mostra contundent i l'acusa de petit burgès. Recrimina a la gent de certa generació haver pogut viure en el benestar, haver tingut un treball fix i poder gaudir de subsidis mèdics cada cop que tenia algun problema. El jove pertany a una nova generació, en què la idea del treball fix ja no existeix i on les perspectives de futur són incertes. El vell comunista no entén la situació, afirma que sempre ha intentat estar al costat dels febles i que mai s'havia sentit com un petit burgès.

La metàfora que ens proposa Guediguian crec que ens pot ser útil per entendre moltes de les coses que passen aquests dies amb les manifestacions dels “indignats”. Els que ja tenim una certa edat, tenim treball fix i hem gaudit els beneficis de la societat del benestar podem sentir-nos solidaris amb els joves però fins ara hem crescut en un món plàcid on ha estat possible pensar en el futur. Ara, el problema més greu que el desencís, radica que la inestabilitat no es troba alimentada per cap idea plàcida de futur i això genera angoixa. Com es pot respondre a tot això? Crec que l'única alternativa és el compromís, entendre, com afirma Jacques Rancière, que en uns moments de crisi de la política s'ha d'apostar per allò polític. I no és cap contradicció. Rancière entén allò polític com una forma de participació en la societat, d'implicació com a membres d'una col·lectivitat per buscar solucions comunes i sortir de l'individualisme que és el que acaba ofegant el futur.