Acords i papers mullats
Ha transcendit poc la reunió del conseller Mascarell amb la ministra González Sinde. Ja comença a ser habitual la imatge dels nostres consellers de Cultura retent una mena d'homenatge al ministre del ram. Com si et diguessin que cal fer-ho, que és l'única manera de desencallar qüestions que, si no, quedarien arraconades en mans dels superpoderosos secretaris d'estat, els funcionaris de carrera que són els que manen de debò. Després resulta que no serveix de res. Se signen multitud d'acords que, senzillament, no es compleixen. I tothom ho té tan assumit, que quan s'esdevé l'incompliment, l'Estat ni tan sols es disculpa. Caldria veure si en altres països industrialitzats del nostre entorn es dóna el mateix tant per cent de no-observances flagrants per part de l'administració.
Però el més increïble és el que es dóna de tant en tant, també prou habitual perquè ja ni ens n'adonem: s'arriba a nous acords –cosa que vol dir que hi ha negociacions– per desencallar el que són purs i durs incompliments. Es presenten amb la mateixa pompa que els anteriors i es venen com una “nova” conquesta. Per aquest camí es podrien empalmar signatures i incompliments fins a la fi dels temps.
És el que ha passat amb Mascarell, González Sinde i els papers de Salamanca. Sí, els famosos papers, els més cars d'aconseguir de la història. El nostre conseller i la ministra han arribat a l'acord que, després de les eleccions es produeixi el retorn del 20% dels papers (1500 caixes amb documents de particulars i d'ajuntaments) que encara no han sortit de Salamanca. Tal com el mateix Mascarell va declarar, no es compleix la llei. I recordem que el retorn de la documentació confiscada a casa nostra durant la guerra i la postguerra i dipositada a Salamanca està establert en una llei del 2005! Per tant, sincerament, comença a ser hora que no se'ns vengui que s'ha arribat a nous acords. Una altra de les qüestions tractades per Mascarell i González Sinde va ser el traspàs del Museu Arqueològic de Tarragona, reivindicat des de fa temps per la Generalitat. Aquí sí que hi ha negociació i, per tant, es pot dir que s'ha arribat a un acord o no. En el cas dels papers de Salamanca, no. La Generalitat no hauria d'acudir a Madrid a buscar nous acords en qüestions ja pactades, acordades i sancionades legalment, sinó a passar comptes amb la màxima duresa dialèctica i exigir que l'Estat compleixi les lleis que ell mateix aprova.
