‘Homo facebookiensis'
Fa relativament poc, la xarxa de centres cívics de Barcelona va dedicar una setmana sencera a la filosofia. Em van convidar a parlar d'un tema tan suggeridor com nou, de l'Homo facebookiensis. El títol, obra del filòsof Joan Méndez, era una excusa per explorar el nou marc de relacions que obre la xarxa i les noves formes d'interacció virtual que tenen lloc en la nostra societat.
Amb voluntat de no caure en el fàcil maniqueisme, cal mostrar, contra els tecnofòbics, les infinites possibilitats que permet la instauració de la societat-xarxa, però, a la vegada, contra els apologistes acrítics, és bo identificar els paranys, les tensions i les dificultats que comporta aquest món nou. En aquest tema, com en tants d'altres, no és senzill identificar els pros i els contres, perquè fàcilment l'opinió pública es polaritza.
Els mestres i professors, per exemples, consideren que en les xarxes socials s'està produint una destrucció gramatical i sintàctica d'immenses proporcions. No els manca raó. Els internautes, que són, en general, joves, escriuen veloçment i contrauen al màxim les paraules per acabar abans l'emissió del missatge. Tanmateix, les xarxes permeten un tipus d'interacció que desafia l'espai i el temps, la qual cosa permet eixamplar significativament el cercle de coneguts, de còmplices, de devots d'una mateixa causa. Els detractors fan veure que en la xarxa es dóna preferència a la quantitat per sobre de la qualitat i que molts exhibeixen que tenen centenars d'amics a la xarxa sense saber el que és de veres l'amistat. Contra aquest parer, cal dir que la xarxa permet molts usos i que fa possible, també, el naixement i el conreu d'amistats a distància que poden tenir tanta o més qualitat que les amistats que conreem en l'espai físic.
Més enllà de la dependència que pot generar la implementació d'aquestes noves tecnologies de la informació i de la comunicació i del col·lapse i saturació que se'n poden derivar, cal saber veure les perspectives d'informació i de comunicació que obre a la ciutadania. Més enllà dels poders fàctics, els ciutadans tenim la possibilitat de vincular-nos, d'associar-nos i de revoltar-nos a través d'aquests mitjans i de fer sentir la nostra veu d'una manera directa, sense filtres de cap mena. Els perills són evidents, especialment per als internautes més joves. En la xarxa és possible ocultar la vertadera identitat personal i construir un ego artificial, una espècie de simulacre de la personalitat per crear una vida alternativa a la presencial.
És evident que, mentre xategen o naveguen per la xarxa, els joves no llegeixen els clàssics de la literatura universal, ni tampoc els Diàlegs de Plató, però la xarxa permet ampliar el cercles dels pròxims i això fa possible l'articulació de noves formes de confidencialitat i de relació. Molt sovint, la xarxa és un espai d'evasió del món presencial, un mecanisme per fugir i cercar el bàlsam a la soledat. Altres vegades, la xarxa de relacions virtuals és més sòlida i profunda que de la vida presencial. El que, en qualsevol cas, es posa de relleu és que l'Homo facebookiensis és un animal polític, un ésser comunicatiu que necessita establir relacions i comunicar-se amb els altres. L'animal polític aristotèlic subsisteix sota la nova pell d'Homo facebookiensis, però no sabem fins a quin punt els nous formats, els nous llenguatges i les noves interaccions canviaran la seva essència més íntima.
