L'alteritat imprevista

El mètode d'apri­ma­ment Dukan, con­dem­nat per les asso­ci­a­ci­ons de die­tis­tes, i amb les pre­ven­ci­ons mèdiques per allò de per­dre qui­los tan ràpida­ment, s'impo­sarà a par­tir de demà mateix als ajun­ta­ments i auto­no­mies que fins avui han hagut de fer creure als seus admi­nis­trats i a la senyora baro­nessa que tot va molt bé. A par­tir de demà, fase d'atac, i després, de cre­uer i con­so­li­dació: les admi­nis­tra­ci­ons hau­ran d'apri­mar per força els seus comp­tes. Algu­nes patei­xen obe­si­tat mòrbida: l'Ajun­ta­ment de Madrid és el cas més cla­morós, la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana li va al dar­rere, i a la resta hi podem tro­bar sobrepès. Par­lant de pes, es fa difícil saber si les acam­pa­des d'aquesta set­mana per dema­nar democràcia real pas­sa­ran fac­tura a les urnes, o si encara ani­ma­ran la gent a votar. Un feno­men impre­vist per no haver sabut pre­veure'l, és clar. I no és que les deman­des, de la dació del pis en cas de no poder assu­mir una hipo­teca, evi­tar llis­tes amb impu­tats per cor­rupció i la reforma de la llei elec­to­ral siguin noves. Però la mobi­lit­zació de lec­tors de Hes­sel, i espec­ta­dors d'Inside Job, no agrada al sis­tema, no agrada a la Junta Elec­to­ral Cen­tral, i des­col·loca una vegada més els par­tits. Es veuen tena­llats entre la rudesa de les cas­so­la­des i la tec­no­lo­gia punta. Hem anat dels SMS i el “passa-ho” del 14-M al Face­book i Twit­ter de “l'acam­pada” del 15-M. I ara tenim més pre­gun­tes que mai, car­re­ga­des d'indig­nació, i d'empre­nya­ment. Amb l'atur des­bo­cat i una quarta part del PIB dedi­cada a pagar els bancs que han gene­rat aquesta bola, encara han arri­bat tard, les pro­tes­tes. Miquel Roca, en con­versa amb Felipe González, al lli­bre de Lluís Bas­sets ¿Aún pode­mos enten­der­nos? defensa la tesi que no es pot tan­car un model d'estat que només té sen­tit si és dinàmic, si és obert. I el mateix passa amb aques­tes pro­tes­tes, que obren i no tan­quen. Vivim temps d'alte­ri­tat, de no pen­sar en els altres com un obs­ta­cle. Pot­ser val més que ens posem a lle­gir poe­sia, ja sigui Jordi de Sant Jordi excel­sa­ment ree­di­tat a Bar­cino: “diuen els ulls que no cal cap debat”, ja sigui el Rilke dels Neue Gedichte a Qua­derns Crema: “Jo tot sol, ¿què puc fer amb la meva boca?”.