Pensant en Llorca

Si no hi ha hagut cap trasbals, avui aquest matí, en despertar-me, hauré pensat amb una certa il·lusió que aniria a votar. I ho hauré fet tan aviat com m'haurà estat possible. Davant del desencís imperant, a algú li pot semblar rara aquesta il·lusió meva, especialment tenint en compte que vaig néixer el 1923 i ja he d'haver adquirit un relatiu escepticisme. Doncs, m'ha passat a l'inrevés. Precisament per això, perquè vaig viure de dalt a baix una època d'aquest país en què vam estar quaranta anys sense poder elegir els governants per votació democràtica, mentre manaven els milionaris, els militars, els financers i alguns bisbes per la força de les armes, de la violència i del terrorisme; un terrorisme que vaig identificar i sofrir entre milers de civils catalans sota les bombes de l'aviació mussoliniana enviada per Franco.

Les darreres eleccions legals que vaig viure (turbulentes) van ser les de l'11 de febrer del 1936 (l'any que es van rebel·lar a benefici propi la majoria dels militars espanyols i van iniciar la guerra civil: juliol del 1936 – abril del 1939) sense que reapareguessin fins a l'anomenada transició, en la convocatòria de juny del 1977: quaranta anys i mesos després. Les eleccions, doncs, són quasi sagrades.

Aquest maig del 2011 pot ser significatiu pel fet que se celebrin uns comicis que poden deixar en evidència que la política que s'ha fet després dels quaranta anys ens ha proporcionat coses importants en el sector social però també ens ha dut un gran desconcert i un blindatge molt poc sòlid, respecte a les folles cavalcades dels cinc o sis genets del capitalisme embogit. Tots plegats estem desconcertats. A mi em fa l'efecte que la majoria confon els punts cardinals, però també tinc la impressió que molt personal ha perdut els papers i els escuts. He llegit algunes coses d'un socialista eminent, Rafael Campalans, que va morir ofegat, als 46 anys, a la platja de Torredembarra l'any 1933, en una pèrdua molt greu per a la política catalana. Aquest socialista, no gens aigualit, es movia sota la idea que política és, especialment, pedagogia. A mi em sembla que ell i els que pensen d'una manera semblant tenen tota la raó del món. Em temo que quasi cap polític de la democràcia actual l'ha continuat, el seu camí –el camí de la pedagogia–, la majoria preocupats a fer carrera personal.

Amb tot, aquest mes de maig del 2011, no té el seu punt estel·lar en les eleccions. El seu punt més intens per dolorós fou la tarda del dia 11 a Llorca on les persones se sentiren del tot indefenses a mans d'una naturalesa que es belluga sola en la rellotgeria superfina biològica i en la bestial i –per nosaltres– descomunal geologia. De sobte, sense esperar-ho, sense tocar les sirenes, sense que sonés la campana grossa d'una (l'equivalent) prioral de Sant Pere convertida en mercat al major de fruites i verdures (mentre n'hi va haver) la gent sentia com el cel s'ensorrava i li queien les cases a sobre. Amb aquesta sensació devien sortir al carrer els que no foren víctimes de la catàstrofe a Llorca. Llorca entristeix majorment per més pròxima, a la ribera del Mediterrani, però igualment han d'afligir-nos les víctimes del Japó o les de la gran illa anomenada antigament La Española, ara Santo Domingo. Si un pensa en tots potser recorda Salvat- Papasseit: “I tan pobres com som!” O hi podem afegir: “I tan dèbils i indefensos!”

El terratrèmol de Llorca m'ha fet tornar a pensar en els que vam sofrir a Reus durant la guerra. Aquells terratrèmols que vam sofrir els anys 1937 i 1938 no tenien res a veure amb causes naturals. Eren artificials. Era l'home convertit en guerra que defensava els seus privilegis el que els produïa i el que ens va condemnar als terratrèmols-bombardeigs. Els vam sofrir a Reus, a Tarragona, a tot Catalunya i, a fi de comptes, i després, a tot el món. Els rostres de terror de la gent que escapava de les cases esberlades de Llorca i les cares d'esgarrifament després d'esclatar les bombes aquí eren les mateixes. Però a Llorca la causa era natural, inevitable. Aquí els avions assassins ens els enviaven uns autoanomenats compatriotes que volien alliberar-nos. Ja anhelàvem sentir-nos desembargats de la gana, dels desordres de tota mena, de la caòtica anormalitat que ens tenia a tots presoners, però en lloc d'alliberar-nos vam fer cap a una altra esclavitud amb sabor de cadena perpètua. Tots plegats fem llàstima, ara, especialment, la gent de Llorca. Cal compadir-los. Però com diuen Juan Antonio Guerrero i Daniel Izuquiza, no hem de confondre la compassió i la llàstima. La compassió comparteix el patiment de l'altre. La llàstima només participa des de la distància.