Projecció internacional i futbol

Hi ha dies que fa talment l'efecte que tot això del futbol, que és tan positiu, també corre el risc de rajar tèrbol. I és una llàstima, perquè a Catalunya últimament han passat una sèrie de coses positives pel que fa a la nostra projecció internacional en termes elogiosos. Per exemple, el president Artur Mas va tenir una foto a la portada del Financial Times. Influït com sempre pels prejudicis dels corresponsals de la premsa estrangera residents a Madrid, el comentari era més aviat crític i hostil. Però, amb tot i la mala intenció, l'article feia, tot comptat i debatut, un bon servei a Catalunya. Més o menys en les mateixes dates, The Economist, que és, en matèria de setmanaris i a escala mundial, la Bíblia en vers, també dedicava la seva pàgina més prestigiosa, però, lògicament, menys anhelada, atès que es tracta de l'obituari, a un altre català: el gran cuiner Santi Santamaria, al qual es referia amb encesa admiració. Si pensem que, al cap de l'any, la revista només publica 52 necrològiques de personalitats destacades del món sencer, ens adonarem del mèrit que això representa. En conseqüència, podem dir que malgrat tots els obstacles i les travetes que limiten i posen sordina a la projecció de la nostra identitat, sovint trobem la manera de fer-nos més presents de forma afirmativa. Són molts els exemples de reconeixement que hem aconseguit, començant per Pau Casals a l'ONU (en anglès) i, sobretot, pel discurs en català d'Òscar Ribas Reig, cap de govern d'Andorra, amb motiu de l'ingrés del Principat a les Nacions Unides.

I en aquesta processó en la qual ens anem passant el ciri els uns als altres, resulta que últimament fem titulars universalment escampats gràcies al Barça. Sense anar més lluny, la setmana passada, altra vegada The Economist, a la seva famosa pàgina Schumpeter, publicava una cover story amb el títol d'Els Reis Catalans”, és a dir, el Barça. I després de proclamar-lo el millor club del món i un excel·lent exemple de gestió de negoci, deixava caure la possible por dels seguidors tradicionals que la mercantilització pugui aigualir la catalanitat de l'ànima de l'entitat i també l'observació que el futbol es converteixi a tots els països en un negoci cada cop més impredictible.

I, realment, a escala global, comença a detectar-se una certa preocupació. D'entrada, l'expresident de la candidatura britànica per als mundials del 2018, Lord Triesman, ha acusat quatre membres del comitè executiu de la FIFA de conducta sense ètica. En efecte, va informar al Parlament de com va guanyar Qatar la designació del 2022 amb suborns d'1,5 milions de dòlars, cosa que també havia comentat el Sunday Times. La FIFA va expulsar dos dels acusats, Amos Adamu i Reynald Temaril. El president de la FIFA, Sepp Blatter, es va limitar a dir que no tots els directius eren àngels o dimonis i que, si hi havia proves que incriminaven, les enviaria al comitè d'ètica.

En tot cas, aquest escàndol ha posat en evidència que l'organisme mundial no té cap escrutini o supervisió externa. S'ha plantejat, doncs, la necessitat de fer neteja en un grup de senyors que no responen davant de ningú, ni de Déu, ni de la història, però que adjudiquen un negoci multimilionari. I ho fan a Zuric a favor de Rússia i de Qatar, on els estadis han de ser construïts encara i hauran de ser coberts i amb aire condicionat. Quina operació per a algun directiu de futbol que tingui una empresa constructora, oi? El cas és, però, que en un món on tot està regulat i supervisat, la FIFA va per lliure. I, en conseqüència, s'ha posat en marxa una campanya de neteja. El ministre britànic de l'Esport ha demanat a la UE una investigació i els reformistes diuen que cal fer a la FIFA, ara, el mateix que es va fer al Comitè Olímpic Internacional quan Samaranch va ser acusat de suborn pels jocs d'hivern de Salt Lake City. L'acusador que el va fer comparèixer al Senat dels EUA era McCain, candidat després a la presidència, i el defensor, Henry Kissinger. Al COI van haver de fer una operació d'higiene, perquè el 80% dels seus ingressos per TV venien dels EUA i perquè tenien un bla-bla-bla d'ètica i fair play que els obligava una mica. Però a la FIFA serà més difícil de sanejar els vicis adquirits. La Sony, la Visa i la Coca-Cola diuen que no patrocinen la FIFA sinó la Copa del Món. Per tant, sembla que, de moment, no hi haurà empentes per exigir transparència i joc net. És més, ara que la ministra francesa Lagarde es postula per substituir Strauss-Kahn a l'FMI, resulta que l'acusen d'haver afavorit Bernard Tapie, antic alcalde socialista i president de l'Olimpique de Marsella, amb una indemnització extrajudicial de 85 milions d'euros relativa al plet amb el Crédit Lyonnais per la venda d'Adidas el 1993. Més futbol i negocis! Excuso dir-los que, al moment oportú, Tapie va abandonar el PSF i es va fer del partit de Sarkozy.