Despertar la consciència
Les previsions han fallat i no s'han complert els auguris dels que ens anunciaven que aquest principi de segle seria el de la transformació de la societat de la informació per la del coneixement. Ara ens adonem que més que un pronòstic era un desig, fonamentat en una cosa tan necessària com l'optimisme però també en un innocent excés de confiança en la condició humana. No s'ha de caure en l'error de perdre l'esperança, però no podem enfrontar intel·ligència amb il·lusió i no podem entrar en el joc de la confusió entre com són les coses i com voldríem que fossin. La consciència de la realitat és imprescindible per entendre-la i, per tant, també per transformar-la.
A les places i carrers de les nostres ciutats s'han tornat a sentir i se senten aquests dies les proclames a favor de la regeneració del sistema. Són manifestacions del necessari afany d'evolució cap a una mena d'objectiu que hauria de ser comú, però que encara s'ha de definir. El veritable problema de la utopia no és la distància entre la realitat i el somni, les dificultats que podem preveure per assolir-la o fins i tot el debat sobre les possibilitats reals que poden existir per arribar-hi, sinó que cada un té la seva.
L'alternativa a voler-ho canviar tot i fer-ho de pressa –de seguida, ara mateix, ja!, tal com ens promet la publicitat que alimenta el consumisme que critiquen– no ha de ser renunciar a qualsevol ambició. El millor de les mobilitzacions dels “indignats” és que han remogut les consciències crítiques i han despertat l'inconformisme. La paradoxa, que no és nova, és que quan més gran sembla l'ambició més se simplifica el discurs que hauria d'actuar de motor transformador. Abans eren els eslògans que caben en una pancarta; ara, els que es poden escriure en els 140 caràcters d'un twitt, però sempre són frases que estan més a prop dels tòpics que de les idees, de la propaganda que del pensament; en definitiva, són manifestació de la societat de la informació i no indici d'una canvi que ens hauria de situar al camí cap a la del coneixement.
La interrelació ens permet situacions noves amb grans possibilitats, però ens enfronta a problemes cada cop més complexes que no acostumen a tenir solucions ni senzilles ni ràpides. Tot i la innegable existència de vasos comunicants entre les diferents realitats econòmiques, algú pensa de veritat que limitar els sous dels banquers solucionarà l'atur juvenil? Evidentment que no. El sol fet d'insinuar-ho, a més d'una bestiesa, és una manera de no abordar a fons cap de les dues qüestions.
De la mateixa manera que no haver gestionat adequadament la bonança ha marcat l'entrada, la profunditat i les conseqüències de totes les crisis que ens afecten, no redreçar ara els problemes de fons afectarà el quan i el com sortirem del pou. El determinisme del discurs que es fa des d'alguns sectors polítics, en què s'assegura que ningú podia haver previst ni evitat el que està passant, és la principal proclama antisistema.
A més, això reprodueix un altre error, que és basar tota l'anàlisi exclusivament en els indicadors quantitatius. Aquesta sí que és una manera de fer, el signe d'identitat d'un cicle, que ha arribat a la seva fi. El repte és recuperar els índexs qualitatius, els valors, les idees, els projectes, les ambicions i el compromís, que en tota societat democràtica tenen una relació directa amb els individus que la formen.
