Opinió

Acampi qui pugui

Costa no estar a favor de l'espe­rit dels indig­nats que acam­pen per les pla­ces més cèntri­ques de les prin­ci­pals ciu­tats de l'Estat.

La cor­rupció no és gene­ra­lit­zada –almenys al nos­tre país–, però tenim algun cas com un cabàs. El que està més cor­rom­put –pan­sit, de moment– és el sis­tema. El des­encís amb la política és enorme, perquè els par­tits són una fàbrica d'estratègies per crear ocu­pació, per col·locar els seus. En una època ante­rior, no pas tan llu­nyana, els par­tits van ser fàbrica d'idees i fun­ci­o­na­ven de manera altru­ista com els ciu­ta­dans, grans i petits acam­pats al vol­tant del movi­ment 15-M —dia de Sant Isi­dre, copatró de page­sos i de Madrid, on tot va començar. Dema­nen més democràcia i acu­sen els par­tits d'haver-la segres­tat. Tenen raó: la majo­ria dels can­di­dats són digi­tals i pro­cla­mats amb assem­blees pan­to­mima com les dels règims tota­li­ta­ris. No encai­xen les crítiques, no es reno­ven i anul·len la democràcia interna. Quan tenen un pro­blema—ima­gi­nem-ne un de mesell que ha fet per­dre mili­ons d'euros a la comu­ni­tat, no cal que hagi posat la mà a la caixa—, en lloc de depu­rar-lo, fan pinya al seu vol­tant i li donen un càrrec impor­tant durant un congrés far­cit d'emo­ci­ons i aplau­di­ments. I, a més, l'únic poder que se la campa lliu­re­ment és l'econòmic. Dels acam­pats fan riure un parell de detalls. Un: sen­tir-ne alguns por­ta­veus decla­rar-se apolítics, perquè és indis­cu­ti­ble que fan política. Dos: en les elec­ci­ons de diu­menge encara va votar més de la mei­tat del cens, un fet que només solen obli­dar els espe­rits tota­li­ta­ris. Per la resta, ben­vin­guts a la lluita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.