Inventari de jubilacions

A les Espanyes, la patacada dels socialistes ha estat històrica. Talment, han perdut bous i esquelles. La jornada del 22 de maig marca un canvi total en el mapa polític estatal, pendent de congressos a dojo, de la decisió de ZP de no allargar el propi viacrucis i de la fi de la festa de les eleccions generals. Segur, s'ha iniciat un nou cicle i s'haurà d'avaluar fins on abastarà.

L'evidència demostra que, a casa nostra, la nova etapa s'inicià el 28 de novembre, en la consulta autonòmica, de la qual els nacionalistes convergents sortiren més que reforçats. El votant volia canvi i el canvi era Artur Mas. Ara, en la consulta municipal, el votant exigia reforçar el sentiment de canvi, i això fer-ho en el terreny municipalista, allà on la força socialista era més manifesta. El resultat està escrit: els socialistes han perdut més de dos-cents mil vots, CiU es converteix per primera vegada en el partit amb més vots municipals i guanya emblemàtiques alcaldies, irromp amb força l'opció espanyolista pepera, Esquerra quasi desapareix del mapa i donen senyal de vitalitat dues formacions de signe contrari, fins antagònic, amb capacitat de convertir-se en pols d'atracció, com són les CUP i la Plataforma per Catalunya, mentre Iniciativa es manté.

Tot indica que els grans damnificats són els socialistes, que, a més de perdre directament les ciutats de Barcelona i Girona i veure trontollar Tarragona, comptabilitzen els pitjors resultats de la seva història municipal i observen com se'ls escapen un munt de majories absolutes als seus feus per excel·lència del Barcelonès i el Baix Llobregat. Potser ha estat la crònica d'una mort anunciada, però tampoc era d'esperar que els resultats fossin tan contundents. Amb una direcció desapareguda en combat i una crisi que fàcilment es pot simplificar culpant el missatger (governs municipals), els socialistes tenien mala peça al teler i havien de saber lluitar contra la força del destí; massa esforç per a una militància instal·lada en llargs períodes de poder. La desfeta era previsible.

Mes l'atomització dels socialistes no ha arribat al límit. El repte del futur congrés del PSC plana sobre el camp de batalla. El Partit dels Socialistes de Catalunya podria trobar-se en un atzucac, sense sortides de futur i amb la necessitat de reinventar-se. Amb la imperiosa necessitat de trobar un líder de talla acceptat per un gruix de militància i obligat a una clara identificació ideològica, el congrés anunciat per la tardor esdevé fonamental. I ara que comencen a definir-se les diferències, més que les coincidències, entre les famílies de can sociata, es pot pensar que només hi ha una sortida possible: la refundació. Una refundació en què cal veure si existeix la sensibilitat per presentar-se com un (PSC-PSOE) o dos partits (PSC i federació del PSOE) o simplement que acabi amb la caiguda del grup més nacionalista i només resisteixi la delegació catalana del PSOE. El congrés socialista, doncs, es converteix en protagonista de l'immediat futur polític del país.

També Esquerra haurà de pensar què vol ser quan sigui gran, abocada a recuperar el seu paper, mai prou definit, de pal de paller de l'independentisme. Quan el sobiranisme és transversal i perd el referent únic per multiplicar-se entre petits nuclis, fins en un identificable grup dins la federació de CiU, és difícil que Esquerra reclami un lideratge que ha perdut pels seus propis errors. Amb un congrés a l'horitzó i amb una direcció provisional, és difícil preveure on anirà a parar aquesta històrica opció que ha tingut moments de glòria però, també, remarcables fracassos.

Encara que Iniciativa hagi aguantat, sense tirar coets, el conjunt que podria definir-se com espai de l'esquerra catalana està més que tocat, potser dins una inclinació generalitzada a nivell europeu, on l'espectre polític té tendència a girar cap a formes conservadores de centre o, fins i tot, cap a clares opcions de dretes. Tot augura temps complicats per al progressisme, que està condemnat a pagar la factura de la imponent factura social i econòmica de l'actual crisi. I, sens dubte, l'existència d'un acceptable partit socialdemòcrata català ajudaria molt a tenir un mapa polític equilibrat.

Cal, doncs, enterrar els morts en les passades batalles, jubilar vells models no reciclables i iniciar un procés de futur, feina que es pot iniciar en tots aquests congressos anunciats, tot i que serà complicat. D'una o altra manera, s'inicia un nou cicle polític que exigirà un nou tipus de respostes i potenciant nous lideratges. El futur és obert.