Agafa el premi i corre!

No és J.D. Salinger ni T. Pynchon, ni, per posar un exemple més proper, Miquel Bauçà. Amb tot, i salvant les distàncies, Haruki Murakami s'ha guanyat la fama d'escriptor esmunyedís. Ras i curt: els mitjans ja veuen que no podran captar el moment en què, el 9 de juny, se li entregui el Premi Internacional Catalunya. Això sí –amb el premi a la mà– no es posa a córrer, una de les seves dèries amb la música i els gats que poblen les seves novel·les.

Però els seus fans li perdonen tot i somriuen davant del seu historial: va tancar un club de jazz que regentava perquè havia de donar conversa als clients, va decidir escriure als 29 anys tot mirant un partit de beisbol... tot de tòpics rere els quals Murakami es fa de nou escàpol. Qui és realment aquest autor capaç de travessar distàncies culturals i atènyer l'interès de milers de lectors arreu del món?

Per aportar llum a la qüestió, la Casa Àsia va organitzar dimarts una trobada que va aplegar prop d'un centenar de fans, a banda dels seus traductors al català, Albert Nolla i Jordi Mas. “És el més occidental dels escriptors japonesos tant per la temàtica com per la llengua; escriu de manera senzilla, diàfana i clara”, va dir Nolla. Per Jordi Mas, que prepara el tercer volum de la trilogia 1Q84 ( “el pare de Tengo hi dóna molt de joc”, va revelar) el més complicat és la seva manera d'entrar i sortir de la ment dels personatges en un joc de discurs directe i indirecte difícil de mantenir en català: “La llengua és fluïda i té un ritme de marató”.

L'espurna que va encendre la passió per l'autor nipó va arribar relativament tard a Catalunya. Va ser el 2005 amb Tòquio Blues (1987), considerada per molts la seva novel·la més reeixida. Murakami va obrir aleshores la porta de la literatura japonesa i va donar entrada a autors actuals com Banana Yoshimoto o Ryu Murakami, sense oblidar els clàssics que han anat ocupant les taules de les llibreries. Cap d'ells, però, no iguala el fervor que encén Murakami. I per què? “Tracta de l'interior dels personatges i per tant és universal”, opina l'Iris, “parla de la soledat en companyia que és la pitjor de totes, i això enganxa”, afirma la Conxa, “és complex de contingut i alhora senzill en el llenguatge”, rebla la Carme. Estan avisats.