Obligacions

Les elec­ci­ons muni­ci­pals han demos­trat, una vegada més, que la classe política no assu­meix mai ni els seus errors ni els seus defec­tes ni les seves der­ro­tes. Cert és que aquesta qüestió va força lli­gada a la con­dició humana i que a tots ens agrada més gua­nyar que no pas per­dre, però, sen­tint les decla­ra­ci­ons i emmar­cant-les en aquest con­text de crisi sal­vatge que estem vivint, el tema agafa un caire dramàtic i que con­vida a la reflexió i al canvi.

Jordi Llo­vet parla al seu lli­bre Adéu a la Uni­ver­si­tat del declivi dels ense­nya­ments humanístics, de la manca de sen­si­bi­li­tat de les clas­ses diri­gents cap als temes que no es poden quan­ti­fi­car i que for­men aquell pòsit intan­gi­ble que no es pot resu­mir en una llista de dades o enca­bir en un “for­mat­get” gràfic. I els polítics, per desgràcia, no són ali­ens a aquesta tendència. La matemàtica del poder, les xifres, les ganes de maqui­llar-ho tot amb retòrica buida, i tot per jus­ti­fi­car el fet de seguir aga­fats a la cadira i als bene­fi­cis que com­porta. Temps de reta­lla­des i de crisi, però els alts càrrecs seguei­xen amb la seva Visa a la but­xaca, els bene­fi­cis afe­gits, com ara die­tes, trans­port, men­jars; tot això que la resta de mor­tals amb sou baix es paguen de la seva but­xaca ells ho tenen cobert amb escreix. I com això, cen­te­nars de coses. Telefónica, tot i incre­men­tar en un 30% els bene­fi­cis, vol fer fora 8.000 tre­ba­lla­dors. Es reta­llen els sous a la base de la piràmide, però a dalt segueix tot igual. Els polítics recla­men reno­vació, però per als altres, mesu­res dràsti­ques però que no els afec­ten a ells, i men­tres­tant el per­so­nal acampa a la Porta del Sol i a la plaça de Cata­lu­nya amb el lliri a la mà i pen­sant que està can­vi­ant el món men­tre les mames els por­ten cafè i pas­tes per esmor­zar. I ja que hi som posats, que em per­do­nin, però no és el mateix que mil per­so­nes votin un can­di­dat i que mil una en votin mil un de dife­rents que s'ajun­tin.

Pot­ser val­dria la pena començar a ser trans­pa­rents, con­ver­tir la política en una feina tan ben pagada com cal­gui però sense bene­fi­cis extres, i, sobre­tot, amb la pos­si­bi­li­tat d'exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats, de no per­me­tre ni el delicte ni la rela­xació i amb una llei que la reguli com cal; és a dir, que les matei­xes exigències que ara reben els tre­ba­lla­dors es facin exten­si­ves a tot­hom, sense excep­ci­ons i amb cri­te­ris d'efec­ti­vi­tat i estalvi.