Wembley

És difícil en un dia com avui, en què el Barça juga la final de la Champions contra el Manchester United al mític Wembley Stadium, eludir un tema com aquest, tot i que he de reconèixer que els meus coneixements futbolístics no van més enllà del d'un aficionat mediocre. Molt s'ha parlat de les virtuts de l'actual equip barceloní, reconegudes arreu del món, que han fet del FC Barcelona l'entitat catalana més important i respectada del planeta. Evidentment un equip no es fa d'un dia per l'altre. La filosofia de la Masia, encarnada en Guardiola, s'ha mamat des de petits. Aquest model d'èxit, que posa les qualitats individuals al servei del grup, és similar a la dels grups orquestrals. Això vol dir que al darrere hi ha un esforç individual silenciós, tenaç, que no sempre veu recompensat els seus esforços. Quants jugadors no s'han quedat en el camí! En aquests moments d'urgències, de necessitats peremptòries, la filosofia del Barça és un model a seguir, que, com la feina del pagès, vol constància, paciència i feina ben feta. És una filosofia que barreja a la perfecció el tarannà tant del músic com del pagès. La mica de sort inherent a tota activitat humana és en mans dels déus, en aquest cas de la pilota. Com deia Epictet, “no hi ha lluita sense enrenou” i ara és el moment de pujar a l'escenari, de recollir la collita, de marcar gols. Endavant, campions!