Bons sentiments

Créixer con­sis­teix a anar des­co­brint que, per tirar enda­vant a la vida, gai­rebé mai no en tindràs prou amb els sen­ti­ments. Indig­nar-se per can­viar un sis­tema polític és tan ingenu com pen­sar que podràs sos­te­nir un matri­moni amb la sola ajuda de l'amor o escriure un bon lli­bre per ins­pi­ració divina. Només els cur­sis i els publi­cis­tes basen la seva estratègia en els sen­ti­ments: M'agrada Bar­ce­lona, T'agrada con­duir? Fa anys que provo d'enten­dre la infi­ni­tat de coses hor­ri­bles que con­for­men aquest món, el caos del qual em fa sen­tir tre­men­da­ment estúpid i incapaç. Però em reservo la penitència per viure-la sol, quan vaig al llit i abraço la fide­li­tat del coixí. Una vegada des­pert, intento can­viar les coses com si fos un home que tre­ba­lla i juga, amb una bar­reja de fri­vo­li­tat i cinisme, perquè si no t'ali­e­nes del món o te'n fots una mica, és cert, pots aca­bar ben boig. Però indig­nar-se no hi fa res: aquesta quit­xa­lla que tenim a plaça Cata­lu­nya ens demana amb ale­gria una democràcia més oberta però parla ben poc de com arri­bar-hi i sobre­tot de qui entre ells pen­carà de valent per asso­lir els llo­a­bles objec­tius. Aquests joves ni són ger­mans bes­sons del 68 (només calia veure la qua­li­tat de la bibli­o­teca que tenien a l'acam­pada) ni, encara menys, hereus de la plaça Tah­rir: són la des­cendència natu­ral d'una classe política que no té valen­tia ni per fer res­pec­tar l'espai públic, que per­met que s'escar­neixi durant dies el monu­ment al pre­si­dent Macià sense inter­venció de la poli­cia. La hipo­cre­sia o la cor­rupció no són els pro­ble­mes dels nos­tres polítics: la tragèdia que patim con­sis­teix a estar regits per manai­res covards que envien els Mos­sos tot just després de les elec­ci­ons, adduint –amb la boca peti­teta– que només volen nete­jar la plaça d'uns objec­tes que ja hi eren feia dies i per­do­nin les molèsties (apro­fito per feli­ci­tar de nou l'exqui­sida i mesu­rada inter­venció de la nos­tra poli­cia). Real­ment, de pares tan pusil·lànimes només en poden sor­tir fills ben cur­sis. Però no cal pas­sar gaire més ànsia: els peti­tets neces­si­ta­ran euros ben aviat, i tor­na­ran a casa a dema­nar xava­lla als papis com uns cade­llets plens de bons sen­ti­ments.