Forever Team

Per sempre més. Aquesta és la millor generació de futbolistes del Barça i la història així els recordarà. Però això serà quan ells vulguin, perquè ahir van guanyar la quarta copa d'Europa per al club, la segona en tres anys, la tercera els últims sis, i el desè dels tretze títols que han disputat els tres últims anys, i no sembla que estiguin disposats a deixar-ho estar, a viure de les rendes. Això té tot l'aspecte de durar més. Perquè està en bones mans. De grans professionals, de bones persones abans que tècnics o futbolistes. El sol fet de veure Abidal aixecar la copa ja diu molt del material de què estan fets els que integren aquest equip. Amb el que ha costat arribar fins aquí, al cim de tot, i quedar-s'hi uns quants anys seguits, s'hi ha de treure tot el suc possible. Haver canviat el destí d'aquest club, haver canviat l'estigma de ser del Barça per l'orgull de ser culer, haver canviat el patiment per la felicitat s'ho val.

Estem davant el millor equip de la història del Barça, segurament el millor de tots els temps. Pel que ha guanyat. Però sobretot per com ho ha guanyat. El domini del Barça és aclaparador. Cap equip guanya tants títols com el Barça, ningú juga com el Barça. El Barça és el més gran i Messi el seu profeta. El món no només ho ha vist, sinó que ho proclama.

Al cim del futbol només hi cap un club. L'equip de Guardiola va derrotar ahir una màquina de guanyar, va deixar un esglaó per sota el club més dominant de l'última dècada juntament amb el Barça mateix. En les semifinals ja havia eliminat l'economia més poderosa del món del futbol, convertida en un intent d'arma de destrucció massiva. No hi ha forma futbolística que aturi aquest equip quan agafa la pilota. Ni tampoc ha pogut fer-lo caure el joc brut fora del terreny de joc. L'exhibició que va fer ahir al respectat Wembley és memorable. Una més. Però aquesta davant els ulls de tot, tot el món.

Les finals es guanyen amb gols, però el Barça fa mal de veritat amb el joc. Ahir va tornar a conciliar el seu futbol i la seva productivitat, que és del que es tracta quan es juga una final. El temut quart d'hora inicial del Manchester United va durar deu minuts. Igual que a París. Fa dos anys, va ser el gol d'Eto'o el que va desarmar l'equip anglès. Ahir, la dictadura de la pilota que van proclamar Xavi, Messi i Iniesta. Va començar l'argentí i el van poder seguir tots els altres. El Manchester United va ser molt valent. Com ho són els guanyadors de veritat. Que si cauen, ho fan amb les botes posades. La posada en escena dels anglesos va ser molt poderosa. Van pressionar el Barça dins el seu camp, van recuperar la pilota de seguida, van intentar rematar a porteria. Semblaven el Barça contra un altre equip. Però era el United i el que estava tancat dins el seu camp era el Barça. Una anormalitat. O un peatge que el Barça estava disposat a pagar perquè pogués arribar el moment d'imposar el seu joc. Però el domini del United va ser de veritat i fins i tot intimidador. El millor que es pot dir del Barça és que estava preparat per a aquesta sortida del rival. No va aconseguir lligar ni una sola jugada en els primers deu minuts, però no es va descompondre. Va defensar-se amb un cert ordre i va suplir amb competitivitat i esperit de sacrifici el patiment que li suposa no poder tenir la pilota. Quan podia durar allò i si tindria conseqüències favorables als anglesos era la incògnita que hi havia plantejada. Era el moment per als jugadors que fugen de les preguntes i només plantegen respostes. Era l'hora de Messi. I va sortir al rescat. Es va oferir perquè els companys li poguessin donar la pilota. I amb els seus eslàloms, els seus camins invisibles, va començar a foradar les línies de pressió del rival, que no va tenir més remei que abandonar el mig camp blaugrana per refugiar-se en el seu. Amb la posició guanyada, van entrar en acció Xavi i Iniesta i Sergio Busquets va establir la línia a partir de la qual el Barça va començar a edificar una obra d'art. Feia mesos que el Barça no creava amb la pilota aquella sensació devastadora que ahir es veia a venir. Era evident que l'equip havia recuperat la frescor mental i física i, per tant, la malícia i la potència que acaba convertint el futbol de l'equip en gols que guanyen partits. El gol es veia a venir. Feia estona que els blaugrana se la passaven com havia dit Guardiola en la prèvia, fins a cansar-se'n. I que els anglesos arribaven tard a tallar totes les passades, que corrien per apagar els focs que s'encenien en cada atac blaugrana. I el gol va arribar, és clar. Cap defensa va ser a temps d'arribar a tapar Pedro, assistit per Xavi, que havia fet una magnífica transició.

L'únic error del Barça va ser prendre-s'ho com si l'1-0 fos concloent. No. L'equip de Ferguson no és dels que claudiquen. El Barça va mantenir el domini, però les passades les va fer dins el seu camp. I el Manchester no va desaprofitar la més mínima concessió, tot i que en el gol de Rooney hi havia un fora de joc previ de Giggs. Però el partit estava empatat. No va passar res que no se sabés que pogués passar. El Barça va marcar perquè el gol es veia a venir i el Manchester va empatar perquè no se li pot fer ni la més mínima concessió. El Barça sedueix, el United clava punyals. Va variar el marcador, però no el panorama. Els gols manen, però el United ja havia vist que si el Barça es posava a jugar com ho havia fet, no hi tenia res a fer. El Barça es va tornar a posar a jugar. Només el va aturar la mitja part.

Va ser una aturada tècnica. Perquè la sortida del Barça va ser enlluernadora. El millor futbol del millor equip. Altra vegada, els gols eren qüestió de temps. Amb gols o sense, tot un senyor equip com és Manchester United semblava un equipet que no dóna l'abast a treure aigua d'un vaixell que s'enfonsava. D'enfonsar-lo se'n va cuidar Messi en persona. Ho va intentar de totes les maneres possibles, sol i en companyia, en bona companyia. Iniesta i Xavi van marejar els rivals. Busquets ho recuperava tot. I Pedro i Villa eren també punyals. Alves feia de tot amunt i avall, i Abidal, Piqué i Mascherano guardaven la vinya i empenyien l'equip endavant. Valdés, impecable en un parell de sortides compromeses. Però Messi va fer ahir un exercici de lideratge sublim. I un gol fabulós. No ho va ser menys el de Villa. El Manchester United va aguantar amb enteresa aquell ruixat. Rooney no es va rendir fins que l'àrbitre va xiular el final. Al final, Ferguson es va adonar que podia haver aturat el Barça de Roma, però que el d'ahir a Londres era encara molt millor. I que estava fora del seu abast. Ho va admetre amb molta elegància en la seva roda de premsa. La pregunta és ara: on és el sostre del Barça de Guardiola? Serà un privilegi comprovar-ho.