L'euro es trenca?

Els euro­peus vàrem crear una moneda única però no vàrem esta­blir els ins­tru­ments i els comuns de què tot estat, cen­tra­lit­zat o fede­ral, dis­posa. Els estats tenen moneda però també una reserva cen­tral i polítiques fis­cals, finan­ce­res i monetàries pròpies. L'euro és l'única moneda com­par­tida entre estats sobi­rans.

Neix el 1999 en època de crei­xe­ment sos­tin­gut de l'eco­no­mia després d'anys d'esta­bi­li­tat i on la diferència entre els estats mem­bres de la Unió era la dife­rent velo­ci­tat de crei­xe­ment, sense excep­ci­ons en l'aug­ment de la riquesa, i sense cap eco­no­mia naci­o­nal amb difi­cul­tats. La Unió Euro­pea no té polítiques fis­cals o labo­rals com­par­ti­des i coor­di­na­des, i la cre­ació del BCE es va limi­tar a trans­fe­rir-li la potes­tat de defi­nir l'interès del diner i, per tant, la inflació, però sense donar-li auto­ri­tat en el con­trol de la política fis­cal, que con­ti­nua sent res­pon­sa­bi­li­tat esta­tal. No es va crear cap ens supra­es­ta­tal ins­pec­tor de les polítiques pres­su­postàries naci­o­nals. No vàrem regu­lar les polítiques finan­ce­res perquè les regles que han d'apli­car els bancs euro­peus fos­sin comu­nes. Els euro­peus vàrem pen­sar que podíem tenir una moneda única sense els meca­nis­mes i ins­tru­ments neces­sa­ris per defen­sar-la.

Hem pac­tat trac­tats i acords econòmics que fan con­ver­gir les eco­no­mies dels estats, com ara el Pacte per l'Esta­bi­li­tat i el Crei­xe­ment, i els límits de dèficit al 3% i d'endeu­ta­ment del 60% del PIB. Són polítiques insu­fi­ci­ents, perquè no són prou audi­ta­des; l'exem­ple de Grècia és para­digmàtic, i són reac­ti­ves, veri­fi­quen el resul­tat i no l'acció que el genera i per tant no per­me­ten actuar abans d'arri­bar al final del procés, quan aquell ja no pot ser alte­rat.

Hi ha l'apa­rença que només les polítiques con­ser­va­do­res de con­tenció del dèficit i de límits a l'endeu­ta­ment dels estats són les úniques pos­si­bles a llarg ter­mini. El key­ne­si­a­nisme que suposa la uti­lit­zació de la capa­ci­tat d'inversió i con­sum de l'Estat per rellançar l'eco­no­mia accep­tant un major dèficit tem­po­ral sem­bla­ria lli­gat a la manca de rigor i de veri­fi­cació en les polítiques econòmiques públi­ques. És una creença falsa. El key­ne­si­a­nisme demanda una política de vigilància estricta sobre l'eco­no­mia per con­tro­lar la rea­li­tat i no l'apa­rença de la sos­te­ni­bi­li­tat de l'endeu­ta­ment públic.

Avui, seguint la política impul­sada per Ale­ma­nya, tots els estats de la Unió, per com­plir els límits de dèficit i endeu­ta­ment, han reduït les des­pe­ses i la inversió, però no impul­sen prou els ingres­sos de les eco­no­mies esta­tals. En aques­tes cir­cumstàncies, el con­trol de la inflació es fa via incre­ment del cost del diner i reducció dels préstecs, la qual cosa con­trau encara més l'eco­no­mia.

Les vari­a­bles d'ajust en aques­tes cir­cumstàncies són, com van ser el 1925 quan els estats euro­peus van tor­nar al patró or, l'ocu­pació i els sala­ris. Aquesta política es va tor­nar invi­a­ble quan el pes dels sin­di­cats i la pressió social la van fer insos­te­ni­ble. Ara això és també cert.

Si els països amb difi­cul­tats, Grècia, Por­tu­gal i Irlanda, no poden endeu­tar-se en el si de la UE a interes­sos boni­fi­cats i ter­mi­nis llargs, no podran repa­gar el seu deute i per tant esde­vin­dran insol­vents, la qual cosa té només dues sor­ti­des pos­si­bles: o l'aban­do­na­ment de l'euro i la deva­lu­ació de la seva moneda naci­o­nal, o la con­do­nació de part del seu deute, a càrrec del pres­su­post del con­junt de la Unió. Això en part ja s'ha fet mit­jançant la cre­ació del fons de res­cat euro­peu de 700.000 mili­ons d'euros, però el fet que no exis­teixi un ens inter­medi que acon­se­gueixi els diners en el mer­cat amb la garan­tia de la UE i, per tant, a interès baix i els deixi a qui els pre­cisi a un interès també baix, en redu­eix l'eficàcia. Això supo­sa­ria que els estats forts de la UE cor­re­rien el risc que la insolvència de Grècia, per exem­ple, els fes per­dre la part de la seva con­tri­bució al fons de res­cat, però no es veu quina és l'alter­na­tiva.

El 63% dels ale­manys han dei­xat de con­fiar en Europa, i molts pen­sen que no han d'aju­dar estats que no han estat capaços de man­te­nir en ordre les seves finan­ces. Això és en gran part veri­tat, espe­ci­al­ment en el cas de Grècia, però no del tot perquè part del deute grec és també amb bancs pri­vats ale­manys que en les èpoques d'expansió varen por­tar a terme una política finan­cera exces­siva donant préstecs als que ara acu­sen de ser mals admi­nis­tra­dors.

S'hau­rien de crear per part de la UE òrgans de veri­fi­cació i ins­pecció de les polítiques finan­ce­res i pres­su­postàries més rigo­ro­sos. S'hau­rien de crear capi­tals de reserva que per­me­tes­sin l'emissió de bons de la UE que pogues­sin deman­dar els estats mem­bres amb difi­cul­tats. S'hau­rien d'ali­near les polítiques finan­ce­res i labo­rals dels estats, no fer-les uni­for­mes sinó veri­fi­ca­bles i din­tre de límits explícits. S'hau­rien d'esta­blir polítiques d'estalvi en èpoques de superàvit pres­su­pos­tari per gene­rar reser­ves per als temps de difi­cul­tats. S'hau­rien d'impo­sar regles finan­ce­res estric­tes que anes­sin més enllà dels acords de Basi­lea... Tot això val diners i és difícil de dur a terme, perquè els estats rics de la Unió no ho volen pagar, però si ente­nen que aquest és un esforç que s'ha de fer una única vegada i que evita con­ti­nuar aju­dant els estats amb difi­cul­tats de manera per­ma­nent, pot­ser ho podrien accep­tar.

Per fer això neces­si­tem una capa­ci­tat de lide­ratge a Europa que ni els estats i encara menys la UE no tenen. La solució és pos­si­ble, però ara resulta invi­a­ble, no per la seva natu­ra­lesa sinó per la capa­ci­tat i força política necessària per dur-la a terme. Si l'euro se'ns trenca, la UE se'ns trenca. És per l'eco­no­mia, que es pro­du­ei­xen quasi sem­pre les grans cri­sis polítiques, i ja va pas­sar als anys trenta del segle pas­sat. Ara són lluny, però no és impos­si­ble que es repe­tei­xin aquells pro­ble­mes, perquè les cir­cumstàncies de con­torn s'assem­blen.

Men­tre això passa, la situ­ació a Europa es fra­gi­litza i l'ego­isme naci­o­nal creix. Per pri­mera vegada un minis­tre d'un estat mem­bre, el minis­tre d'Eco­no­mia d'Irlanda, ha dit en públic que la UE és un joc les regles del qual són con­tro­la­des per Ale­ma­nya. L'enfron­ta­ment no ens por­tarà a cap solució, al con­trari. Les fron­te­res renei­xen, la immi­gració es rebutja, l'extrema dreta no governa però con­di­ci­ona els governs i el mal­son del con­flicte a Europa reneix. És per això que la direcció que han pres les polítiques euro­pees actu­als és equi­vo­cada, i no faran més que engran­dir els pro­ble­mes. La solució d'Europa és més Europa. Ho va dir Jaurés, ho van dur a terme Schu­man i Mon­net, i ho varen desen­vo­lu­par els gegants de la política dels cin­quanta i els sei­xanta, De Gas­peri, Ade­na­uer i De Gau­lle. Neces­si­tem una nova gene­ració de polítics amb l'altura i la capa­ci­tat de cap­ti­var la ciu­ta­da­nia, perquè el somni euro­peu, el fruit del pati­ment de dues guer­res mun­di­als, no se'ns des­faci entre les mans. No som prou cons­ci­ents dels perills que cor­rem si no som tots més pru­dents i gene­ro­sos, les estruc­tu­res econòmiques no es refor­men pro­fun­da­ment i les polítiques actu­als de la UE fan un gir tan impor­tant com neces­sari.