Mas-Colell

De geni no te'n falta. La teva foto amb el llapis entre els dits, el pen drive que conté els pressupostos del país, m'ha fet pensar en els gestos entremaliats d'Einstein quan s'enfrontava amb una càmera. Home, no vull dir que ara ens surtis amb una fórmula màgica per resoldre els grans enigmes de la matèria, però m'ha semblat detectar aquell punt d'infant etern i de savi juganer que tot cervell punter necessita. Això em tranquil·litza i també em neguiteja.

És un gran consol pensar que al capdavant de la política econòmica del país hi tenim la persona més saberuda que hi podríem tenir. Un dia, un economista nord-americà em va comentar que, si t'haguessis quedat a l'altra banda de l'Atlàntic, podies haver aspirat al premi Nobel; i que el teu retorn a casa, en acte de servei, et va fer perdre posicions com a colós acadèmic mundial. Si és així, cal agrair el teu sacrifici i alegrar-nos que, en el teu cas, el govern dels millors realment compleixi expectatives.

Però m'inquieta no veure't la cara més política, la que hauria d'acompanyar l'economista. Estem d'acord que no s'han de dir mentides a la gent, però també és cert que les realitats del tot crues i despullades, les que donen color a les aules, sovint desanimen la societat. Per remuntar els mercats cal fer remuntar la gent mateixa, la psicologia col·lectiva i les il·lusions. I en això, Andreu Mas-Colell, t'hi trobo a faltar l'aplom del terapeuta, aquell que, més enllà de dir el que passa, deixa molt clar el que vol que passi.