“Sense els catalans no farem res”

Quan el PSOE tenia majo­ria abso­luta a Espa­nya i CiU a Cata­lu­nya, la relació no era de flors i vio­les. El govern de Jordi Pujol volia i dolia, i el govern de Felipe González mirava de reüll qual­se­vol movi­ment català. “Sense els cata­lans no farem res”, va sen­ten­ciar Alfonso Guerra. Amb tot, el PSOE veia que en epi­so­dis crítics i deli­cats de la política madri­le­nya podien comp­tar amb el suport de la mino­ria cata­lana que encapçalava Miquel Roca. Des d'Espa­nya es creia que CiU era el naci­o­na­lisme mode­rat i que amb per­so­nat­ges com Roca, Tries de Bes (després al PP i ara a UyP), Joan Rigol i sobre­tot Jordi Pujol, la relació dels soci­a­lis­tes amb CiU podia anar com una seda.

Amb tot, hi havia estira i arronsa per les com­petències i pel finançament que Cata­lu­nya, sovint amb poca ambició, solu­ci­o­nava després de llar­gues sobre­tau­les on sem­pre hi era Macià Ala­ve­dra amb els minis­tres de torn de l'àrea econòmica. Va que­dar en els annals dels titu­lars de premsa un del minis­tre Car­los Solc­haga que deia: “A la sobre­taula amb Macià Ala­ve­dra sem­pre estem d'acord”. Hi havia acord però el pro­blema, tant per al PSOE com per a CiU, eren els soci­a­lis­tes cata­lans. Va inqui­e­tar al PSC un dinar secret de Jordi Pujol i Felipe González a la casa del des­a­pa­re­gut Duran Farell al Maresme sense que González avisés ningú del PSC. Rai­mon Obi­ols va amenaçar de dimi­tir.

La història, amb mati­sos i retocs, es repe­teix. Rubal­caba és gat vell i, com Guerra, sap que sense els cata­lans no farà res. Per això, en secret, sense que els soci­a­lis­tes cata­lans ho sabes­sin i amb els mit­jans de comu­ni­cació dient que anava a Anda­lu­sia, el dia abans que Chacón renunciés Rubal­caba va sopar amb Mas i Duran Lleida al Palau de la Gene­ra­li­tat. Va acon­se­guir el vis­ti­plau de CiU al Congrés pels deu mesos que fal­ten per a les elec­ci­ons. Ara, però, CiU no té la majo­ria al Par­la­ment i els soci­a­lis­tes estan en hores bai­xes. Ambdós han de saber jugar amb l'arc par­la­men­tari i posar sem­pre una espelma a Déu i una altra al dia­ble.

Les tàcti­ques polítiques són apas­si­o­nants per als pro­fes­si­o­nals de la política, però són difícils de visu­a­lit­zar per una ciu­ta­da­nia que allò que reclama és solu­ci­ons per als seus pro­ble­mes.