Turistes a manta

Ves per on, sense pro­moció de cap mena, aquest estiu serà recor­dat per l'allau de turis­tes que havien pre­vist viat­jar i gau­dir del sol radi­ant dels països del nord d'Àfrica i que, can­vi­ant pru­dent­ment de parer, ho faran a Por­tu­gal, Espa­nya, Itàlia, Grècia i Dubrov­nik. Hi haurà alguns aven­tu­rers que no can­vi­a­ran les reser­ves. Encara que es posin bar­rets mexi­cans per iden­ti­fi­car-se com a neu­trals, les bom­bes i els pro­jec­tils amb què s'obse­quien els con­ten­dents –proveïts pels països que més pro­pug­nen la pau– no dis­cri­mi­nen. Si una bomba no explota o mata poc, el proveïdor fa entrega d'una de nova o bé torna els diners. Aquests són equànimes i sub­mi­nis­tren armes a les dues parts.

Els que van a Líbia, sense excepció, volen veure Gad­dafi. Al govern en tenen uns de goma, de mida i aca­bats per­fec­tes. Els tre­uen al balcó a mitja llum o bé els pas­se­gen amb un dels vehi­cles blin­dats del pre­si­dent. Els turis­tes ense­nyen als amics Gad­dafi salu­dant al poble libi. Li impor­ten ben poc els ingres­sos que pro­du­eix el turisme, com­pa­rat amb les rique­ses petrolíferes i gaso­ses que pot per­dre. Estem al prin­cipi del fi de les dic­ta­du­res afri­ca­nes. Ells no es reti­ra­ran fàcil­ment: mori­ran llui­tant fent tot el mal que puguin.

A la Costa Brava ha aga­fat per sor­presa i no saben què fer que pugui agra­dar als turis­tes euro­peus addic­tes al món àrab. D'entrada, al menú hi afe­gi­ran el cuscús, coca de pa i coca amb sucre. Una dot­zena de noies indígenes assa­gen la dansa del ven­tre. Ho fan prou bé i amb una deco­ració ade­quada i a mitja llum podran pas­sar per magri­bi­nes. Es tracta que els turis­tes euro­peus que diuen que Àfrica comença als Piri­neus vegin que és ver­sem­blant. Alguns indígenes estúpids que no ente­nen res en pre­su­mei­xen.

L'eco­no­mia segueix empit­jo­rant i els esti­ue­jos ver­na­cles seran sacri­fi­cats en un bon nom­bre. Tot i que hi ha un bon gruix de cata­lans a qui la crisi no afecta, faran el pobre i mira­ran de no pro­vo­car. Les cri­sis que s'han vis­cut els últims cent anys tenien un prin­cipi i una fi. La que vivim no té fi. No s'aca­barà mai, perquè res­tarà per sem­pre en un nivell molt més baix que el que ens feia fal­sa­ment rics a tots. Va ser bonic viure aquells anys de dis­bauxa nedant en una falsa abundància. La solució és ben sim­ple: s'ha de tre­ba­llar molt més i millor. Cata­lu­nya s'ha ador­mit pre­su­mint de tre­ba­lla­dora i llesta.

La soferta classe obrera i la gran classe mitja cata­lana estan pas­sant de la ria­lla al badall. No tota la culpa ha estat dels polítics: l'aris­tocràcia del diner no ha estat a l'altura i, a la seva manera, també pateix, és clar. Els para­di­sos fis­cals euro­peus fan figa i ara han de viat­jar al Carib o Sin­ga­pur. Tan maco que era viat­jar a Andorra, des­car­re­gar i por­tar cafè! O esquiar a Suïssa amb el dis­quet actu­a­lit­zat amb l'entrega, a la caixa de segu­re­tat de l'hotel. Diu la dita: “no hi ha res que duri cent anys”. El fotut és que té raó!