Amics

Acabo de lle­gir un petit lli­bre d'en Fran­cesc Tor­ralba, que us reco­mano, que parla d'ètica pre­nent com a punt de par­tida la paràbola del bon sama­rità. Com que el lli­bre és la trans­cripció d'una con­versa feta amb els nois i noies més grans de l'escola de Call­de­te­nes, a tocar de Vic, el text és trans­pa­rent, directe i molt atrac­tiu. En un moment del lli­bre el filòsof fa que els alum­nes es pre­gun­tin si els seus amics són capaços de donar-los temps i con­sol quan ho neces­si­ten, i així poder saber si són ètics o no. Aquesta dis­po­ni­bi­li­tat dels amics en la desgràcia i en la carència m'ha fet recor­dar un arti­cle molt antic d'en Joan Sur­roca. Per als qui no el conei­xeu, és de Tor­ro­e­lla de Montgrí i, entre la molta feina que ha fet, és l'autor del ritual litúrgic laic per a bateig, casa­ment i exèquies. Doncs bé, l'arti­cle es titula Amics en l'abun­dor, el guardo reta­llat des de fa, pel cap baix, vint anys, i si ha resis­tit sense espar­ra­car-se ni per­dre's tot aquest temps, guar­dat a la car­peta dels escrits que val la pena de guar­dar, és perquè encara avui –o pot­ser avui més que mai– em sem­bla que parla d'una idea impor­tant. Joan Sur­roca diu, més o menys, que quan un està trist o les coses li sur­ten mala­ment és fàcil que la gent vin­gui a con­so­lar-te, et donin copets d'ànim a l'esquena i s'ofe­rei­xin per al que cal­gui. Però el que és veri­ta­ble­ment difícil, el que més s'agra­eix, el que sovint no es dóna, és tenir els amics a la vora quan les coses et van bé, quan gua­nyes pre­mis, elec­ci­ons, diners, quan et com­pres un cotxe o una casa, quan la sort i els déus, ras i curt, et vénen de cara. Amics en l'abun­dor. Els amics han de res­pon­dre quan estàs malalt i trist, però també han de res­pon­dre quan estàs con­tent i petes de salut. Plo­rar amb l'amic està bé, però riure amb ell encara és millor. És cert que si no tens feina ni diners, si has suspès aque­lla prova, si els teus lli­bres no es venen o tom­ben les teves pro­pos­tes, si no et reno­ven el con­tracte o els teus van de capa cai­guda, segu­ra­ment és difícil ale­grar-te de tot cor que al teu amic totes li pon­guin. Però com­par­tir l'ale­gria dels altres és un estadi supe­rior de gene­ro­si­tat.