La creu de la campanya

Escric aquesta columna quan tan sols han pas­sat sis dies de cam­pa­nya –encara en fal­ten nou!– amb una acu­mu­lació de retrets –si no des­qua­li­fi­ca­ci­ons– pre­o­cu­pant i una manca d'expli­cació sobre Europa encara més pre­o­cu­pant. Em demano què deu pen­sar una per­sona que és a casa seva mirant la tele­visió quan sent el popu­lar Alejo Vidal-Qua­dras dient coses tan edi­fi­cants com ara que els vots a CiU, ERC i ICV-EUiA són «com un àtom per­dut en l'espai», o el repu­blicà Oriol Jun­que­ras acu­sant la família del can­di­dat del PP de tra­fi­car amb esclaus durant l'època del roman­ti­cisme. De què estem par­lant? Què té això a veure amb les elec­ci­ons euro­pees del 7 de juny? Són només dos exem­ples del que fan tots –amb majúscu­les– els par­tits sense excepció. No és nou, diran. I és veri­tat, els impro­pe­ris con­tra el uns i els altres són la lamen­ta­ble tònica de totes les cam­pa­nyes elec­to­rals però sem­blen tenir menys sen­tit que mai ara, en un moment de crisi econòmica i amb el nom­bre de per­so­nes que engrei­xen les llis­tes de l'atur crei­xent a pas­ses de gegant.

La foto­gra­fia dels mítings és la d'un par­tit que es pre­o­cupa d'omplir pave­llons –en aquesta cam­pa­nya, els més petits que tro­ben– a cop d'auto­car amb con­vençuts que, amb la ban­de­rola a la mà, es rega­len les ore­lles amb el que diu el can­di­dat. Aquell acte amb aquell diri­gent, aque­lla crida de l'altre... en rea­li­tat no han fet variar gens un vot que la gran majo­ria dels assis­tents tenia deci­dit molt abans. Les cur­ses finals cap als comi­cis –la cam­pa­nya és per­ma­nent– segons els experts influ­ei­xen de forma limi­tada en l'elecció de la pape­reta el dia dels fets. Refor­cen la decisió en el cas d'aquells ja con­vençuts i influ­ei­xen de forma escassa sobre la resta. Anun­cis, mítings i cara a cara no pas­sen la prova del coman­da­ment com ho demos­tra que el debat entre els can­di­dats Juan Fer­nando López Agui­lar i Jaime Mayor Oreja va obte­nir quo­tes de pan­ta­lla del 13,9% a l'Estat i del 6,8% a Cata­lu­nya. Els tele­es­pec­ta­dors van pre­fe­rir el genial Crackòvia de TV3 o van optar per sèries ame­ri­ca­nes i espa­nyo­les. I no puc dir que m'estra­nyi.

Quan encara falta la mei­tat de la cam­pa­nya penso en la gran quan­ti­tat de recur­sos gas­tats en mis­sat­ges mil·lime­trats i embol­ca­llats amb un gran llaç que encai­xin ben bé en els temps que els mit­jans de la Cor­po­ració Cata­lana de Ràdio i Tele­visió estan obli­gats a donar –lamen­ta­ble, encara que això seria motiu d'una altra reflexió–. I em ve al cap una cançó de Luz Casal que deia allò de Y no me importa nada...