Aquesta crisi no s'acabarà mai

Què està pas­sant? L'any 2008, quan la crisi finan­cera va aca­bar d'escla­tar als Estats Units i de retruc va afec­tar la resta del món, se'ns va fer creure que l'únic que teníem davant eren les con­seqüències d'una espe­cu­lació escan­da­losa, que en el nos­tre cas s'afe­gia al final de la bom­bo­lla immo­biliària.

Pri­mer se'ns va dir que era qüestió de poc temps, res més que estrènyer-se el cin­turó durant una tem­po­rada, i que en aca­bat podríem seguir el ritme de vida i con­sum a què estàvem acos­tu­mats. Però els mesos i després els anys han anat pas­sant i cada cop es parla menys del final de la crisi, sinó que les seves con­seqüències van accen­tu­ant-se més i més i a la vista no sem­bla pas que hi hagi espe­ran­ces de millora.

Per què? Només és degut a la inep­ti­tud dels nos­tres gover­nants? A l'espe­cu­lació immo­biliària i finan­cera? A l'avarícia sense límits de ban­quers, espe­cu­la­dors de borsa i com­pa­nyia? Tot això segur que ha de tenir-hi a veure, però pot­ser no ho és tot:

Vivim en un sis­tema basat en el crei­xe­ment econòmic, en la filo­so­fia de créixer o morir, en el con­sum i la com­petència. I aquest crei­xe­ment econòmic, per poder-se man­te­nir, exi­geix una inversió i un con­sum d'ener­gia que també ha de créixer sense parar: ener­gia per a la fabri­cació de pro­duc­tes, per al seu trans­port, ener­gia per man­te­nir en fun­ci­o­na­ment les grans ciu­tats, per ali­men­tar la població –una part almenys– de milers de mili­ons de per­so­nes que habi­tem la Terra...

Però què ocorre si tota aquesta ener­gia que és necessària per fer fun­ci­o­nar els engra­nat­ges del capi­ta­lisme deixa de sub­mi­nis­trar-se? El sis­tema es col·lapsa.

Des de l'any 2005, les extrac­ci­ons mun­di­als de petroli, que fins lla­vors havien anat crei­xent al ritme de l'eco­no­mia, s'han estan­cat. Les dades estan dis­po­ni­bles a la pàgina web del Depar­ta­ment d'Ener­gia dels EUA, així com a la de l'Agència Inter­na­ci­o­nal de l'Ener­gia. Dades ofi­ci­als que apun­ten cap allà mateix: des de l'any 2005, les extrac­ci­ons de petroli han que­dat estan­ca­des a la vora dels 85 mili­ons de bar­rils dia­ris i ja no aug­men­ten, mal­grat que fins lla­vors havien anat crei­xent a un ritme d'un 2% anual. Del 2005 al dia d'avui, però, les extrac­ci­ons mun­di­als de petroli –de mit­jana– no han aug­men­tat.

I per què? Una expli­cació és, sim­ple­ment, que d'allà on no n'hi ha no en raja. Enten­guem-nos: no és que el petroli s'esti­gui aca­bant, però sí que està començant a fer-ho. Els pous cada cop estan més buits, i cada cop cal fora­dar més endins per poder extreure'n; cada cop, doncs, cal inver­tir més ener­gia i més tec­no­lo­gia en les extrac­ci­ons, els cos­tos cada cop són més alts i el ren­di­ment, doncs, és cada cop menor. Arri­barà un moment que el petroli serà tan inac­ces­si­ble que ja no valdrà la pena anar-lo a bus­car, perquè l'ener­gia que caldrà inver­tir per fer-ho serà tan o més gran que la que el mateix petroli ens donarà un cop l'haguem extret. Així doncs, el petroli seguirà estant allà baix, però no ens ser­virà per a res. És una qüestió física. El desen­vo­lu­pa­ment de tècni­ques d'extracció més efi­ci­ents podria retar­dar el pro­blema, però de cap manera no pot evi­tar-lo.

Aquesta és la idea del pic del petroli: com tot recurs limi­tat, el petroli té un cicle de vida. Al començament és molt fàcil explo­tar-lo, perquè n'hi ha molt; cada vegada s'explota a un ritme més ràpid, fins que s'arriba a un màxim d'explo­tació –el pic–, i a par­tir de lla­vors l'explo­tació només pot anar a la baixa, a mesura que el recurs es va esgo­tant. I la idea és, per tant, que des de l'any 2005 ens tro­bem en aquest màxim d'explo­tació. Ja som al pic del petroli.

A par­tir d'ara, tot pot anar a pit­jor. Si de moment les extrac­ci­ons de petroli només s'han estan­cat, en els pro­pers anys és molt pos­si­ble que comen­cin a dis­mi­nuir, tal com pre­veu la teo­ria del pic. Algu­nes pre­vi­si­ons esmen­ten l'any 2015 com a data del començament de la dava­llada.

El petroli és la prin­ci­pal font d'ener­gia de la soci­e­tat moderna. A Espa­nya, repre­senta gai­rebé el 50% de l'ener­gia con­su­mida. Si sumem tots els com­bus­ti­bles fòssils (carbó, gas natu­ral i petroli), el per­cen­tatge aug­menta fins a un 80%. Per con­tra, les nucle­ars a Espa­nya només pro­por­ci­o­nen una mica més del 10% del total d'ener­gia con­su­mida (inclo­ent-ho tot: el trans­port, l'elec­tri­ci­tat, etcètera), men­tre que la resta (menys d'un 10%) cor­res­pon a les reno­va­bles. És evi­dent, doncs, que la nos­tra dependència dels com­bus­ti­bles fòssils és enorme i que a curt ter­mini es fa impos­si­ble tro­bar-hi alter­na­ti­ves via­bles sense reduir dràsti­ca­ment el nos­tre ritme de con­sum, cosa que si no fem voluntària­ment hau­rem de fer a la força tard o d'hora. I és que, quan no dis­po­sem de fonts d'ener­gia sufi­ci­ents, el sis­tema actual ja no serà via­ble. Ni els mer­cats inter­na­ci­o­na­lit­zats, ni la des­lo­ca­lit­zació de la pro­ducció: aques­tes són coses que només fun­ci­o­nen men­tre surt a compte fabri­car un pro­ducte en una punta del món i ven­dre'l a l'altra, men­tre el trans­port és prou barat perquè això surti a compte. Quan l'ener­gia escas­segi, però, això ja no tindrà sen­tit. Ens agradi o no, ens veu­rem obli­gats a optar per una forma de vida més local i menys depen­dent de les grans fonts d'ener­gia.

Hi ha massa senyals que fan pen­sar que la soci­e­tat actual està al llin­dar del col·lapse. És hora doncs que ens ado­nem que aquesta crisi no s'aca­barà mai dins el sis­tema econòmic actual, basat en el crei­xe­ment, el con­sum i el mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos. Dins el sis­tema capi­ta­lista, la crisi no es podrà evi­tar; com a molt es podrà retar­dar. Davant d'això, només una cosa és clara: hem de pren­dre consciència del que està pas­sant. Dei­xem de defu­gir la rea­li­tat i enfron­tem-nos-hi cara a cara. Única­ment així tin­drem alguna opció de tirar enda­vant.