Polítics indignats?

¿Quan s'indignaran els polítics, amb càrrega de poder, amb ells mateixos? Quan s'indignaran amb aquells que els fan anar com a titelles, o tots aquells que els corrompen? Quan s'asseuran a legislar l'ètica del sistema econòmic? Quan seran, contra el que sembla i es diu, uns autèntics professionals? I sobretot: quan temps podem esperar o aguantar, sigui nosaltres, ciutadans, sigui el sistema economicoenergètic, fins que no salti tot, i anem de sobte els uns contra els altres?

Les societats esdevenen violentes quan uns tenen seguretat i els altres, no. Les societats esdevenen impossibles quan el sistema econòmic que les sustenta (energia+béns) té un termini limitat. La nostra societat, catalana, castellana, europea, occidental, ha pres determinadament ambdues direccions. L'assoliment de la democràcia plena en un estat de benestar, o sigui, l'aplicació ideal de la socialdemocràcia, model de referència ençà de la fi de la segona Gran Guerra, ha estat un miratge. Les revoltes del 68 i la crisi del petroli del 1973 van esquerdar el somni d'allò possible; el canvi de model d'ençà dels anys 80, encarnat en Reagan i la Tatcher, de polítiques neoliberals, és a dir, desreguladores de les correccions del sistema capitalista, ens han dut a la crua realitat: l'enriquiment de les classes mitjanes era postís, el cercle virtuós economia-impostos-serveis, també. Per què? Perquè el capitalisme, com a filosofia del lliure mercat en un sistema de producció industrial i economia financera, no té escrit enlloc que el sistema hagi de ser just i equilibrat. Durant dècades, les oligarquies sud-americanes han governat tot un continent amb total injustícia, per posar un exemple. Manu militari, si calia. Els admirats, per alguns, EUA, han suportat el seu creixement interior sobre un coixí mitjà d'uns 30 milions de pobres, al voltant del 15% de la població. A les pel·lícules americanes sempre surt un homeless de fons. Igual que el venedor de diaris es podia fer milionari, a Amèrica et podies quedar al carrer, sense feina i sense casa. Això no va passar a Europa, de manera general, a causa de la socialdemocràcia. Però això s'ha acabat. Per dues raons: els països colonials (és a dir, tots menys Occident), han entrat en el sistema, i ens treuen pastís econòmic cada dia. Dues: els nostres polítics socialdemòcrates ja fa un parell de dècades (Mitterrand en va ser el guia) que s'han ajupit a allò que dicta el sistema neoliberal. I no saben sortir-ne. I el que és pitjor: els neoliberals (els nostres PP-CiU, pel que fa al cas), tampoc. Vull dir sortir-ne dignament. Indignament, ho tenen molt clar. El que sorprèn és que la gent els voti pensant que solucionaran res; en el sentit de la justícia, els neoliberals, res de res. I els altres, ara per ara, tampoc. O sigui que, vista la trista postura dels socialdemòcrates, els polítics neoliberals tenen barra lliure.

Fins quan? Fins quan bloquejaran el Parlament aquells que tenen el deure de fer funcionar, en el bon sentit, el Parlament? O és que ja han perdut el “bon sentit” de les paraules parlament i democràcia? Fins quan persones com un Duran i Lleida o un Miquel Iceta (per posar uns exemples de polítics de saló, no s'ofenguin altres amb els mateixos mèrits) es pensaran que tenen cap dret a continuar fent política de partit i només de partit, o fins i tot política de càrrec; el seu, és clar?

Si fos un film de Tarantino, podríem fer venir els “professionals” perquè ho netegin tot. Però fer això seria fer una revolució. I ja se sap que les revolucions ho canvien tot per no canviar res. Caldria que els polítics s'indignessin amb ells mateixos, fessin acte de contrició privada i pública i comencessin a fer les lleis necessàries per equilibrar, i dic només equilibrar, el sistema. Una cosa equilibrada inclou i fa viure les contradiccions, que mai es poden evitar. Neoliberals i socialdemòcrates (no hi ha res més a l'arc parlamentari), si no, hauran de resar una novena a la verge que més els plagui si no volen que ciutadans realment exaltats entrin al Parlament i els passin per sobre. Perquè allò que cau sempre topa amb un terra. O sigui que menys policies i més filosofia. I si això de la justícia i l'equilibri no interessa ningú, ni els pobres, doncs que ho diguin. Ximple l'últim.