Quina enveja que em fa

Escolto per la ràdio una entrevista que fa el Jordi Basté a Tomàs Alcoverro, el veterà corresponsal de premsa a l'Orient Mitjà, i penso quina enveja que em fa, aquest periodista, no pas pel miler de batalletes, guerres, invasions, revolucions, cops d'estat i intifades que ha viscut i ens ha explicat perquè tots estiguem informats i siguem millor persones, tot i que aquesta trajectòria professional me'n faci prou, d'enveja; ni perquè tingui pis i taula parada a Beirut, la ciutat que des de fa dècades és l'ull d'un dels huracans que sacsegen el món, tot i que tenir un piset al Líban me'n faci una mica, d'enveja, perquè no és el mateix que tenir-lo a Salou; ni perquè tingui tant de món, l'Alcoverro i els que són com ell, aquest món i aquesta experiència de la vida que fa que siguin capaços d'adaptar-se a qualsevol lloc i situació per durs que siguin, tot i que les capacitats camaleòniques que poden exhibir alguns éssers humans me'n facin bastant, d'enveja, una enveja que et mores, vaja; ni perquè hagi conegut una gran varietat de fauna humana, ja siguin grans personalitats mundials o persones anònimes, i de les quals segur que n'ha après molt, tot i que la coneixença de gent interessant me'n faci moltíssima, d'enveja, tanta que estic a punt de petar; ni perquè hagi demostrat una grandiosa capacitat de supervivència en l'exercici diari d'una feina que és molt perillosa perquè cal desenvolupar-la en territori hostil, on sovint les bales et freguen l'orella i on tants col·legues s'hi deixen la pell, tot i que això no me'n faci gaire, d'enveja, més ben dit gens, gens ni mica, ara que m'ho penso millor; ni perquè hagi rebut una gran quantitat de premis, que si les creus (copio del Google) d'Isabel la Catòlica i de Sant Jordi: que si els premis de periodisme Godó, Gaziel, Cirilo Rodríguez, Ortega y Gasset, Vázquez Montalbán i Liberpress; que si un guardó del Club Internacional de Premsa de Madrid; que si la Ploma d'Or de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i etcètera, tot i que els premis que reben els altres sempre me'n fan molta, d'enveja, sobretot els que atorguen els mateixos col·legues, que no són pas tan rancuniosos i insolidaris com es podria pensar...

No, no, no és tot aquest currículum vital i professional, sempre impressionant, que poden exhibir Tomàs Alcoverro i altres periodistes de la seva generació el que em provoca l'enveja que sento mentre l'escolto per la ràdio, aquesta dedicació apassionada a un ofici que també ho és, d'apassionat i apassionant. No. El que em fa enveja, una enveja molt gran, d'aquelles que t'estrenyen la gola i et posaries ara mateix a plorar i no t'aturaries fins quedar ben buida, és que ells sí que encara es podran jubilar treballant en l'ofici al qual han dedicat la seva vida. I tal i com van les coses, no seria gens estrany que fossin els últims que ho poguessin fer, com si fossin els últims mohicans, o els últims de Filipines, o l'últim emperador de la Xina o l'últim tango a París. La crisi econòmica també s'està rabejant en aquest ofici nostre, en molts periodistes, en molts periodistes veterans, com mai abans no ho havia fet. Avui això m'ha quedat una mica elegíac. Però fa una bona temporada que no em puc treure les elegies del damunt.