No hi ha Constitució

He pas­sat els últims vint anys expli­cant des de les aules uni­ver­sitàries uns dog­mes cons­ti­tu­ci­o­nals que ja no puc veri­fi­car: d'una banda, una sepa­ració de poders que pot­ser va exis­tir en els ini­cis, però que a hores d'ara sols ser­veix per enca­rir uns pro­duc­tes que tot­hom sap resul­tat de la deni­grant bata­lla sense prin­ci­pis entre els par­tits polítics, i en la qual l'envit del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal d'aquests dies no és més que un altre capítol, tardà, hipòcrita i inser­vi­ble, perquè ja no pot afe­gir més decadència a la cosa; i, d'altra banda, uns drets fona­men­tals i lli­ber­tats públi­ques que alguns cre­uen que no tenen límit i que altres pen­sen que es poden tre­pit­jar sense esma a ritme de la galo­pant crisi econòmica. He expli­cat cada any cap als ini­cis del curs com els clàssics del cons­ti­tu­ci­o­na­lisme van esta­blir que no hi pot haver Cons­ti­tució sense això. Doncs bé, a aques­tes altu­res del mal­son jo afirmo que no hi ha Cons­ti­tució.

De fet he cons­ta­tat que per al ciu­tadà anònim (i des­me­mo­riat) la democràcia cons­ti­tu­ci­o­nal no es dife­ren­cia gaire de la no democràcia: ha vist, si mirava, aquest ciu­tadà anònim, que els que més par­la­ven del vot i la repre­sen­tació política, de l'estat de dret i el prin­cipi de lega­li­tat, i la igual­tat i etcètera, podien incom­plir lleis, endar­re­rir man­dats, com­prar per­so­nes, man­te­nir cor­rup­tes en les llis­tes elec­to­rals, fabri­car cam­pa­nyes que vore­ja­ven el delicte, con­do­nar-se préstecs, bur­lar la democràcia interna de les seves for­ma­ci­ons, uti­lit­zar la major força a des­truir el com­pany, ser naci­o­na­lis­tes envers els moros, men­tre es cri­ti­quen els naci­o­na­lis­mes “perifèrics”, deci­dir que altres no tenien legi­ti­mació per deci­dir... i sobre­tot viure arre­ce­rats, ja sigui en el govern o a l'opo­sició, indi­fe­rents a l'abs­tenció, al vot en blanc o les pro­cla­mes cíviques des de l'endemà de cada elecció. Amb tot això tan revol­tat, com­pren­dran que man­te­nir un Senat, dis­pu­tar els diners de les dipu­ta­ci­ons en què ningú no creu, accep­tar mili­ons d'euros públics per con­ti­nuar fent grossa la maquinària dels par­tits casa ben poc amb les cues que van crei­xent davant dels men­ja­dors soci­als de qual­se­vol ciu­tat.

D'entre tants ciu­ta­dans anònims, uns quants tenien memòria i han can­viat la memòria per pebrots. I s'han posat en marxa. Van aban­do­nar les pri­me­res posi­ci­ons quan van veure que se'ls afe­gien alguns polítics i la colla de bruts i man­dro­sos que cre­uen que viure és estar sem­pre de festa. I s'han llançat pel camí del mig quan han tocat els into­ca­bles, els més visi­bles de la massa oligàrquica que ves­teix robes democràtiques per poder ofen­dre's quan algú cri­tica.

Política i peri­o­disme encer­clats al Par­la­ment de Cata­lu­nya, neces­si­tats de pro­tecció poli­cial. Patètic però com­pren­si­ble. Pot­ser satis­fa­ent per a alguns, però perillós per a qui sem­pre ha com­plert la lle­tra i l'espe­rit de les lleis. Alguns sabíem que això havia d'arri­bar. El lema d'aquell nos­tre petitíssim par­tit que vam llençar con­tra la der­rota a les elec­ci­ons autonòmiques amb les matei­xes pos­si­bi­li­tats que uns juga­dors de cri­quet en un par­tit de rugbi deia “Planta cara a la casta!”. No ens en vam sor­tir, pot­ser ho vam dir massa d'hora, pot­ser no es podia dir des d'un par­tit. Ara gent des­ar­ti­cu­lada i furi­osa els recorda a aques­tes dues p (polítics i peri­o­dis­tes) que ocu­pen la pit­jor plaça en la valo­ració social, però que tenen una tasca sagrada i que l'han de com­plir. Que no es poden excu­sar, perquè és inex­cu­sa­ble que algú els pugui tit­llar de ser altra p, la p de putes, i que l'excep­tio veri­ta­tis jugui al seu favor.