Opinió

LA TRIBUNA

Manca d'exemplaritat

La protesta i la ràbia s'adrecen ara contra els titulars dels poders fàctics i financers

Al final del règim feli­pista, els casos de cor­rupció del govern del PSOE van esgo­tar la paciència del per­so­nal i van obrir les por­tes a l'alter­nança política. I, real­ment, no n'hi havia per menys. El gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, Mari­ano Rubio, aquell que sig­nava els bit­llets de la moneda de curs legal com a senyal de garan­tia, va ser sen­ten­ciat a pena de presó pels delic­tes come­sos a través de l'empresa Iber­corp del seu amic, el síndic de la Borsa de Madrid. Natu­ral­ment la llei es va modi­fi­car ràpida­ment a fi d'escurçar la pena de pri­vació de lli­ber­tat de l'il·lus­tre delinqüent, però la repulsa social no tenia remei. Després de la moneda, va ser l'ordre públic el que va caure en el màxim des­pres­tigi. En efecte, Roldán, el direc­tor gene­ral de la Guàrdia Civil, va aca­bar també a la presó pels roba­to­ris duts a terme en l'exer­cici del càrrec. Igual com la direc­tora del BOE (But­lletí Ofi­cial de l'Estat), que és allà on es publi­quen les lleis perquè entrin en vigor. Podríem seguir evo­cant molts altres epi­so­dis sinis­tres, com ara, per exem­ple, aque­lla apa­rent per­se­cució de la can­tant Lola Flo­res, a fi de fin­gir que, a l'hora de pagar impos­tos, tots havíem de ser iguals. Cosa que, ben aviat, es va demos­trar que no era certa quan alguns homes de con­fiança del secre­tari d'Estat Josep Bor­rell a l'Agència Tri­butària de Bar­ce­lona van ser impu­tats per accep­tar sub­orns a canvi de per­do­nar impos­tos. Sense que, per cert, al prin­ci­pal empre­sari impli­cat li hagin dic­tat sentència després de 23 anys de tra­mi­tació judi­cial.

És interes­sant pot­ser de cons­ta­tar que ara que també tenim oberts tants fronts d'anti­cor­rupció, els des­ti­na­ta­ris de la crítica social ja no siguin fona­men­tal­ment els gover­nants. La pro­testa i la ràbia s'adre­cen més aviat con­tra els titu­lars dels poders fàctics i finan­cers que per visi­ble abdi­cació i ser­vil demos­tració de sub­missió d'uns poders públics sub­or­di­nats, que­den iden­ti­fi­cats com els qui manen de debò. I, per tant, és lògic que creixi el des­con­ten­ta­ment en cons­ta­tar que dic­ten les deci­si­ons que han d'adop­tar els governs, que obte­nen res­cats amb els diners dels con­tri­bu­ents, que evi­ten noves regu­la­ci­ons i que seguei­xen apu­jant-se les seves astronòmiques i obs­ce­nes retri­bu­ci­ons. De fet, és en aquest ter­reny on l'opinió pública troba motius per con­si­de­rar exe­cra­ble l'abso­luta falta d'exem­pla­ri­tat d'uns per­so­nat­ges que han ocu­pat el poder real sense cap mèrit indis­cu­ti­ble i sense repre­sen­tar res ni ningú. Això sí, amb una desin­hi­bida exhi­bició d'influència que fan palesa cada vegada que els con­vo­quen a la Mon­cloa en versió 4 en pol­tro­nes o 12 i 18 en taula rodona, però sem­pre amb osten­tació de qui mana a can Ribot. Un mis­satge que, després, es con­firma amb la impu­ni­tat que a tots ells els ha con­ce­dit sem­pre la justícia espa­nyola. Recor­dem, si no, les pres­crip­ci­ons dels casos Ali­erta i nebot (per infor­mació pri­vi­le­gi­ada en ope­ra­ci­ons de borsa de l'època Taba­ca­lera) o dels Alber­tos que, ja con­dem­nats i abans del perdó suprem, seguien pre­si­dint enti­tats finan­ce­res en con­tra del que esta­blei­xen les nor­mes i el que s'hau­ria de deri­var de les for­mes que mar­quen la tra­dició i la decència en uns mer­cats que recla­men con­fiança i trans­parència.

Tot ple­gat té a veure amb la junta d'acci­o­nis­tes que va cele­brar el Banc de San­tan­der dijous pas­sat. A la taula pre­si­den­cial hi havia el con­se­ller dele­gat del pri­mer banc espa­nyol, Alfredo Sáenz, que està con­dem­nat i que ha dema­nat un indult i, men­tres­tant, segueix diri­gint l'enti­tat. I també el pre­si­dent, Emi­lio Botín, que està denun­ciat per delicte fis­cal i fal­se­dat docu­men­tal. Segons va decla­rar ell mateix, la cosa no repre­senta cap pro­blema, perquè ja s'ha ofert a pagar 200 mili­ons d'euros i perquè, total, aquests milers de mili­ons que la família Botín (hi ha cognoms que són una pre­mo­nició), final­ment, només són una baga­tel·la que son pare es va endur a Suïssa durant la Guerra Civil i que va que­dar com un compte dor­ment. A part que si decla­res voluntària­ment només pagues la regu­la­rit­zació de la part que no hagi pres­crit. El que falla, però, en aquesta línia argu­men­tal és que la decisió de decla­rar no es va pro­duir fins que una inves­ti­gació dels cli­ents del HSBC de Suïssa fos comu­ni­cada per França al govern Zapa­tero amb la llista dels impli­cats. Tan­ma­teix, però, alguna dis­crepància en les xifres ha fet que la qüestió passi a la fis­ca­lia i al jut­jat abans que no es com­pleixi l'habi­tual pres­cripció. El cert és que la dis­tin­gida família no es va aco­llir a l'amnis­tia de repa­tri­ació de capi­tals del 1991 (minis­tre Solc­haga) i que, fran­ca­ment, veure els números 1 i 2 de la màxima enti­tat finan­cera del país pre­si­dint l'assem­blea com a denun­ciat i con­dem­nat res­pec­ti­va­ment no fa bon efecte. Més aviat fa lleig i no ins­pira la necessària con­fiança que la crisi reque­reix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.