Víctor

Poc abans de morir, vas afir­mar que mar­xa­ries tran­quil, perquè no tenies gaire ene­mics, la qual cosa pot­ser volia dir que no ho havies fet del tot mala­ment. Natu­ral­ment que no; han estat noranta-sis anys de com­bat i de fe, sense ego­la­tries ni enve­ges. Gai­rebé cent anys fent amics en guer­res i exi­lis i política, que ja són llocs per fer amics... Així que des­cansa al cel repu­blicà, on, si encara hi ha justícia a l'altre món, tot deu ser fet de pau, de cançons lliu­res i una mica de victòria.

De ben jove vas tenir clar que a tu et con­ve­nia la lluita per les lli­ber­tats. No et van haver de for­mar gaire, amb el bagatge fami­liar que t'arri­bava dels Tor­res i dels Pere­nya, a les ter­res de Lleida. Et vas afi­liar a ERC, en aquells anys en què sem­blava que la política cata­lana era un matx entre els senyors de Lleida (Macià, Com­panys...) i els senyors de la lliga de la Cata­lu­nya Vella com Cambó. Vau gua­nyar i vau veure que l'ale­gria durava poc a casa dels pobres. Us va tocar per­dre i fugir a l'estran­ger.

Tu, secre­tari de pre­si­dents, dipu­tat, sena­dor, has estat exem­ple de fide­li­tat, de dis­creció i de modèstia. Mai no t'has mogut dels teus prin­ci­pis, i t'has gua­nyat un munt d'home­nat­ges. Però no ens enga­nyem, Víctor Tor­res, en aquest racó de món on tot s'oblida, tot passa molt ràpida­ment. Pas­sen els vius i pas­sen els morts –sobre­tot els nos­tres morts–. Així que nosal­tres t'enyo­ra­rem amb els ver­sos del teu germà Màrius, i cla­ma­rem amb ell: “Pàtria potent i rica, ànima, què faré sense els meus morts?”.