L'ofici d'ensenyar

La meva mare estimava apassionadament l'ofici d'ensenyant. El va trobar a faltar dolorosament quan va haver d'allunyar-se'n en fer seixanta-cinc anys. La meva germana va triar la carrera docent i ha bregat per mantenir intacta la seva vocació quan el clima a les aules s'anava deteriorant. He crescut, per tant, amb el convenciment que l'ensenyament és una professió noble i he lamentat que, en els darrers anys, s'hagi vist qüestionada i, en ocasions, menystinguda, per bona part de la societat. També he arribat a pensar, però, que alguns representants d'aquest col·lectiu havien perdut pel camí el veritable sentit de la seva feina, allò que hem convingut a dir-ne la vocació. Em semblava que, segurament carregats de raons, la majoria dels ensenyants ja no acudien a les aules amb l'entusiasme que ho feia la meva mare. Però fa uns dies vaig assistir a una festa per als alumnes que han acabat l'ESO. I en aquella hora i mitja vaig recuperar la fe en la vocació docent. Els ensenyants van adreçar-nos, a alumnes i pares, unes paraules plenes de seny, de sensibilitat, d'humor i de complicitat. La fórmula perfecta. Deia una professora, adreçant-se als seus alumnes: “Us vull agrair la satisfacció que m'ha fet sentir en moltes ocasions quan m'heu fet partícip d'algunes de les vostres singulars aptituds per a diverses disciplines. Quina genialitat s'amaga en la manera com algunes toqueu instruments musicals, com d'altres escriviu, amb quina facilitat compreneu les lleis que s'amaguen en l'explicació científica de la realitat i com en sou d'ocurrents quan feu acudits en moments relaxats”. I afegia que, en el futur “estaria contenta de poder restar a la seva memòria com una remor de cascavell que no els deixi rendir-se, una remor alegre que els recordi que el compromís positiu del dia a dia sempre dibuixa una història bonica. I, tot seguit, un altre professor recitava el poema que, segons confessava, havia pensat a l'aula, mentre els alumnes s'examinaven. El poema Passarà el temps anunciava el seu futur i presagiava que, algun d'ells, “ evocarà llavors/ tal vegada aquests versos/ i el professor que els va/ escriure alegrement;/ un home que sentia/ cada cop que es posava davant dels seus alumnes/ que allò era un privilegi:/ el de col·laborar,/ modestament, és cert,/ en la tasca feliç/ d'ajudar-los a créixer.