Lo Màrius Torres
Hi ha poetes que no els entens en els seus vitricolls, d'altres que els admires, però només uns quants són entranyables. Per a mi Mossèn Cinto, en Maragall i lo Màrius Torres. Que configuren la fesomia poètica del nostre país.
Lo Màrius és un home de Ponent, que vol dir nascut al jardí de la boira sota el més desvergonyit dels nostres campanars retallant-se en la posta d'un sol que es perd a l'eternitat.
Per dir-ho tot, les nostres acadèmies oficials i la mediàtica no fan mica de cabal d'aquest gran poeta. Potser entre d'altres coses perquè sense ser catòlic d'origen vivia Déu com pocs n'he conegut. Tocant-ne una altra era un home d'aquella primerenca i esperançada Esquerra d'en Macià.
I vet ací que aquella ànima oberta a tots els misteris va caure malalt tuberculós, aleshores una malura de mal guarir. N'estic segur. Això li esmolà l'ànima. Ho puc dir perquè jo també les he passades per aquest coll. No debades, ja al començament de la malaltia i arribat al sanatori de Puig d'Olena escrivia el Dolç àngel de la mort. No té res de tràgic, és l'esperança duta fins als límits de la immaterialitat que, tot i no cantar germana mort com sant Francesc, sempre porta un bri d'esperança.
Aquest poema va acompanyar-lo fins al darrer moment, però no li va privar de viure les cançons amoroses a Mahalta sense estovaments romàntic.
Però la vida en un sanatori, i més en aquells temps, no es tancava a les febretes de cada vespre. El país estava sotraguejat. A males hores, la família del poeta va haver de fugir a França. Si no ho heu viscut no ho podeu entendre, la terra se'ns esfondrava sota els peus i un hom vivia a tocar la desesperació.
En lo Màrius el dolor era tan fondo que no donava per rebequeries. Dels silencis del malalt i de les hores quietes i sol en varen sortir aquests versos que tots hauríem de fer nostres en un moment en el qual el nostre país sembla que s'hagi tornat ximple: “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,/ sobre l'ample terrer l'han combatut a ras./ La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,/ color dels nostres somnis, únicament hi resta!”
