Lo Màrius Torres

Hi ha poe­tes que no els entens en els seus vitri­colls, d'altres que els admi­res, però només uns quants són entra­nya­bles. Per a mi Mossèn Cinto, en Mara­gall i lo Màrius Tor­res. Que con­fi­gu­ren la feso­mia poètica del nos­tre país.

Lo Màrius és un home de Ponent, que vol dir nas­cut al jardí de la boira sota el més des­ver­go­nyit dels nos­tres cam­pa­nars reta­llant-se en la posta d'un sol que es perd a l'eter­ni­tat.

Per dir-ho tot, les nos­tres acadèmies ofi­ci­als i la mediàtica no fan mica de cabal d'aquest gran poeta. Pot­ser entre d'altres coses perquè sense ser catòlic d'ori­gen vivia Déu com pocs n'he cone­gut. Tocant-ne una altra era un home d'aque­lla pri­me­renca i espe­rançada Esquerra d'en Macià.

I vet ací que aque­lla ànima oberta a tots els mis­te­ris va caure malalt tuber­culós, ales­ho­res una malura de mal gua­rir. N'estic segur. Això li esmolà l'ànima. Ho puc dir perquè jo també les he pas­sa­des per aquest coll. No deba­des, ja al començament de la malal­tia i arri­bat al sana­tori de Puig d'Olena escri­via el Dolç àngel de la mort. No té res de tràgic, és l'espe­rança duta fins als límits de la imma­te­ri­a­li­tat que, tot i no can­tar ger­mana mort com sant Fran­cesc, sem­pre porta un bri d'espe­rança.

Aquest poema va acom­pa­nyar-lo fins al dar­rer moment, però no li va pri­var de viure les cançons amo­ro­ses a Mahalta sense esto­va­ments romàntic.

Però la vida en un sana­tori, i més en aquells temps, no es tan­cava a les febre­tes de cada ves­pre. El país estava sotra­gue­jat. A males hores, la família del poeta va haver de fugir a França. Si no ho heu vis­cut no ho podeu enten­dre, la terra se'ns esfon­drava sota els peus i un hom vivia a tocar la des­es­pe­ració.

En lo Màrius el dolor era tan fondo que no donava per rebe­que­ries. Dels silen­cis del malalt i de les hores qui­e­tes i sol en varen sor­tir aquests ver­sos que tots hauríem de fer nos­tres en un moment en el qual el nos­tre país sem­bla que s'hagi tor­nat xim­ple: “La galerna i el llamp, el torb i la tem­pesta,/ sobre l'ample ter­rer l'han com­ba­tut a ras./ La flor de l'espe­rança, minúscula i tenaç,/ color dels nos­tres som­nis, única­ment hi resta!”