El programa

He lle­git els punts de rei­vin­di­cació dels ano­me­nats (auto­a­no­me­nats) “indig­nats”. Signo. La majo­ria de punts són ele­men­tals, i els faria seus gai­rebé tot­hom, gent molt i molt de dre­tes i tot. Fa plo­rar que alguna de les qüesti­ons s'hagi de plan­te­jar, des del moment que són drets ele­men­tals i, que jo sàpiga, vigents. El fet que hi figu­rin vol dir que pro­ba­ble­ment ens hi estem jugant molt més del que pen­sem de la nos­tra vida, amb l'excusa d'una crisi pro­vo­cada ben a consciència. Però això, com s'ha de fer, com s'ha d'apli­car? Ja tenim el pro­grama negre sobre blanc, un pro­grama que, amb molta més pre­cisió i con­tundència, ha for­mat i forma part dels plan­te­ja­ments de les esquer­res que s'han pre­sen­tat repe­ti­da­ment a les elec­ci­ons i que han obtin­gut un pre­di­ca­ment escàs; molt escàs, fins i tot en moments sense crisi, quan la població estira més el braç que la màniga, i no com ara, que busca aixo­pluc i no té mira­ments a ven­dre's l'ànima al dia­ble de les dub­to­ses segu­re­tats. Més que el pro­grama, interessa la fórmula màgica per acon­se­guir que el “poble” es demo­cra­titzi –ens convé més que es demo­cra­titzi de veri­tat el poble que no pas els polítics, aquests, si el pri­mer cas es dóna, no tin­dran altra opció que arren­gle­rar-s'hi– i perdi aquesta obsessió immo­la­dora per esco­llir repre­sen­tants que vagin en con­tra dels seus autèntics interes­sos. Ja s'hi ha cri­dat l'atenció, i s'han acon­se­guit unes adhe­si­ons con­si­de­ra­bles, però el movi­ment no fruc­ti­fi­carà sol i neces­sita unes estratègies i unes tàcti­ques molt noves i inèdita­ment efi­ca­ces. L'ene­mic –exis­teix un ene­mic més fort que mai i sense cap mena d'escrúpol– des­plega la seva estratègia, cal­cu­lada des de fa lus­tres, i no sem­bla el puguin atu­rar. La pre­gunta con­ti­nua sent la mateixa de sem­pre: què i com s'ha de fer? S'han aca­bat les pla­ces, s'han aca­bat les càmeres de tele­visió i els micròfons, ha arri­bat l'hora d'una acció forçosa­ment pro­funda i ràpida, s'ha de vèncer aquest ene­mic que no es dei­xarà convèncer. Com? No es pot dema­nar, només fer.