Mirar per casa

Sembla que el govern (el de veritat: el de Madrid) està tocat però no enfonsat encara. Tan tocat que el més elemental sentit de la responsabilitat l'hauria de dur a convocar eleccions tan bon punt el calendari ho permeti. Les necessàries reformes no poden ser pretext per prolongar l'agonia. Al capdavall, les mesures a aplicar vénen dictades des de dalt, i a cap dels dos partits en lliça, hi posin més o menys il·lusió, no els resta marge per ignorar-les. I per nosaltres no pateixin, que no ens ve d'aquí: amb eleccions o sense, els qui tenen treball seguiran lluitant per conservar-lo, els qui l'han perdut seguiran escurant la subvenció i els qui dormen a la palla no deixaran de fer-ho. La dilació del relleu no té altre sentit que preparar la campanya –es tracta de mirar de perdre per punts i no per KO– i construir la figura del successor –Pérez Rubalcaba, que ja tenia càrrecs en el primer govern socialista del 1982, serà presentat com una gran aposta renovadora i la plasmació gairebé de tots els anhels dels indignats–. I el problema és que la inestabilitat i la indecisió polítiques mai no han posat remei a les crisis econòmiques, ans al contrari. Més valdria que la minoria catalana no reincidís en una disponibilitat com la que va oferir en els últims anys de González Márquez en la Moncloa. La imatge de responsabilitat que s'obté deu ser molt apreciada a Brussel·les, però a Espanya és unànimement menyspreada; la minoria basca, en canvi, s'ho pot permetre perquè té un blindatge fiscal i moral que els fa immunes als efectes de la politiqueria madrilenya. Tanta preocupació per la governabilitat d'Espanya ens ha servit per anar tirant, però no ha fet que Catalunya sigui un país més pròsper ni més governable.