Badalona: eleccions i perspectives

Si faig l'esforç intel·lec­tual de sepa­rar-me una mica de l'enorme soroll polític i mediàtic d'aques­tes dar­re­res set­ma­nes, així com del mareig d'una llarga cam­pa­nya elec­to­ral, com­pe­tida com poques, m'atre­veixo a pro­po­sar les següents refle­xi­ons:

Pri­mera: hi ha massa soroll. Ha sem­blat que en aques­tes elec­ci­ons ens hi jugàvem valors democràtics essen­ci­als, com també la iden­ti­tat i la super­vivència com a poble. Res d'això ha estat real­ment amenaçat. El que es deci­dia és qui mana a la plaça de Vila dins del reduït marc de les com­petències i recur­sos locals. I tot això entre par­tits democràtics i en el marc d'una crisi econòmica bru­tal.

Segona: Bada­lona, tot i ser sociològica­ment d'esquer­res, ha donat una nota­ble victòria al PP. Cer­ta­ment, el PP ha gua­nyat amb clare­dat “en camp con­trari”. Mul­ti­tud de comen­ta­ris­tes, intel·lec­tu­als, mit­jans de comu­ni­cació, líders polítics i per­so­nat­ges famo­sos han opi­nat –la majo­ria des de la distància i el des­co­nei­xe­ment– amb una con­tundència sor­pre­nent sobre tot el que pas­sava a Bada­lona i, el que és pit­jor, sobre la salut democràtica dels ciu­ta­dans. Una mica de modèstia no els ani­ria mala­ment a molts famo­sos i famo­ses que, més que aju­dar, sen­zi­lla­ment ofe­nen molta gent, dis­tor­si­o­nen la rea­li­tat bada­lo­nina, molt més com­plexa, rica i democràtica del que ells i elles pre­sen­ten.

Ter­cera: la històrica i extra­or­dinària acu­mu­lació d'inver­si­ons al cen­tre de la ciu­tat, que cer­ta­ment ha millo­rat el capi­tal públic i urbà del cen­tre, no ha tin­gut la con­seqüència, espe­rada pel govern sor­tint, de pro­vo­car la victòria elec­to­ral. Al con­trari, des de la pers­pec­tiva dels bar­ris s'ha sen­tit com un greuge, per l'evi­dent dese­qui­li­bri inver­sor.

Quarta: la decisió de CiU a Bada­lona de dei­xar gover­nar la força més votada és política­ment ine­vi­ta­ble, democràtica­ment encer­tada i –sem­pre segons la meva opinió– ètica­ment irre­prot­xa­ble.

Cin­quena: a l'esquerra bada­lo­nina li toca fer una pro­funda i sin­cera reflexió que necessària­ment ha de com­por­tar una major ober­tura i con­nexió amb sen­si­bi­li­tats no inclo­ses en les estruc­tu­res actu­als. Específica­ment el PSC –encara l'esquerra majo­ritària– ha de recu­pe­rar amb urgència dos aspec­tes impor­tants: assu­mir la dis­crepància interna, dei­xant de con­fon­dre la uni­tat amb la pau dels cemen­ti­ris (polítics) i recu­pe­rar l'auto­no­mia local, avui aban­do­nada a la min­vant però encara potent direcció del car­rer Nica­ra­gua a Bar­ce­lona. A dia d'avui, i a l'esquerra, hi ha molta més ener­gia política que la que inclo­uen els par­tits tra­di­ci­o­nals. Massa exclusió, de massa gent, durant massa temps, han por­tat la situ­ació actual, impos­si­ble d'ima­gi­nar fa només 10 anys.

Sisena: Bada­lona té futur. La crisi econòmica és pro­funda i bru­tal per a molta gent. Entre tots hem de ser capaços de superar diferències tàcti­ques i tro­bar camins per a un nou, sòlid i impres­cin­di­ble desen­vo­lu­pa­ment. Cal donar la major importància i recur­sos a la for­mació i a la res­pon­sa­bi­li­tat social. Els ciu­ta­dans no tenim només drets, sinó també deu­res amb la nos­tra comu­ni­tat, i aquest “detall” de peda­go­gia política és avui essen­cial.

Con­clu­si­ons: als nous gover­nants: sort i encert en temps difícils, en què hau­ran de bus­car acords per tirar enda­vant pro­jec­tes que millo­rin real­ment la ciu­tat. Pot­ser ha arri­bat el moment de trans­for­mar l'auto­pista i repa­rar la ferida que la dic­ta­dura va dei­xar a la nos­tra ciu­tat, per exem­ple. Per a l'esquerra: reflexió intensa i ober­tura als movi­ments de trans­for­mació social, impres­cin­di­bles per can­viar una situ­ació que ens ofega a tots i, en espe­cial, els més febles. Per aca­bar: un reco­nei­xe­ment a l'auto­no­mia i dig­ni­tat dels ciu­ta­dans de Bada­lona que han fet sen­tir amb força la seva veu clara, democràtica, digna... i empre­nyada.