Els fils del patriotisme

Aquest concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l'orgull i l'autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica, encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l'interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l'edifici del futur, no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint som lluny del que passa a la societat nord-americana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí, a l'escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l'estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d'una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l'emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units, viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d'Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la secretaria general de l'Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l'antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club i determinar un principi de no-interferència en relació amb les seccions i amb l'administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l'estricte nivell esportiu. I que tractant-se d'emocions col·lectives en realitat estem parlant d'un sentiment de pertinença, de país, una expressió d'un cert patriotisme que es desferma a través d'aquest sentiment. Aquesta realitat s'ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d'aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d'Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d'altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d'això. Però també és possible que no s'hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d'organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l'Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d'haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys d'aquest episodi i després de les declaracions del conseller d'Agricultura entenc més un i altre. No es tracta d'excloure, no es tracta d'aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s'han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d'aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d'Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Besiers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos bordeus i borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d'haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l'Estat espanyol primer hi ha d'haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d'autogovern.