Els incidents del 15-J
Malgrat els molts anys viscuts, el que subscriu havia donat per fet que, amb els nous equips municipals i autonòmics formats per la clamorosa victòria electoral del PP del 22 de maig, vindrien fets, opinions, decisions... que anirien sorprenent el personal que s'havia manifestat “desencantat”, de manera grata. Error!
En aquestes pàgines de l'Avui, ja havíem advertit que el conseller d'Interior del govern de Mas apuntava maneres, però crec que els esdeveniments recents dels quals ha estat protagonista han sobrepassat amb escreix el que s'havia augurat. I és que el conseller d'Interior, Felip Puig, enginyer que és de carreteres, canals i ports, es va encarregar a la seva manera de “netejar” la plaça de Catalunya i de deixar anar després de la seva expeditiva decisió el següent discurs: “L'únic responsable sóc jo...”. Anem bé, Felip, així s'adoba un en les esferes etèries del poder!
El 27 de Maig, davant una gentada que es va sentir adotzenada pels vaivens de les autoritats d'ordre públic, segurament (tot i que molts encara no ho haguem comprès) Felip Puig va demostrar una ràpida reacció, uns forts dots de vidència i fins i tot una preclara saviesa en haver ordenat la “neteja” de la plaça de Catalunya de campistes per poder celebrar, sense entrebancs, la victòria del Barça a Wembley.
L'apoteosi d'un esdeveniment com la consecució de la quarta Champions League no podia deixar-se a l'atzar per l'eficaç govern de Mas, que s'ha manifestat, obertament, “més previngut que l'anterior”, i, ja se sap, això cal interpretar-ho com que “val per dos”.
I dos per dos són quatre, i amb la quadratura del cercle feta pel senyor Puig s'ha arribat a la insòlita manifestació protagonitzada pels “més que desencantats, indignats” a la Ciutadella i a la vergonyosa gestió de la seva presència davant de l'edifici emblemàtic del Parlament. El que realment va resultar més penós, en vista de les imatges recollides per les càmeres de televisió per a la perpetuïtat, no va ser que milers de persones increpessin els qui creuen responsables de la situació que es viu actualment a Espanya, sinó l'espectacle, digne del pitjor film d'acció americà, protagonitzat pel president Mas i els seus parents més immediats, per eludir el bloqueig de l'entrada al Parlament i celebrar el ple pressupostari en què el senyor Andreu Mas-Colell va fer estremir l'auditori no convergent amb una retallada d'inversió amb reduccions astronòmiques en les conselleries més socials: 10% en Benestar i Família, 7,4% en Ensenyament, i un 6,5% en Sanitat! Les mesures adoptades perquè els parlamentaris puguin exercir la seva tasca de parlamentar es van tornar una exhibició de prepotència sense sentit.
Sembla poc oportú que, amb la ferida oberta, el senyor Mas al·ludeixi al necessari ús de la força per mantenir el respecte de les lleis. Els uns i els altres fan un escàs i incorrecte ús del cabal d'autoritat que tenen els Mossos d'Esquadra i altres forces de l'ordre. De tota manera, sembla que l'assumpte ha servit al senyor Puig per ratificar-se en la seva tasca contra el 15-M a la plaça de Catalunya la vigília de la final de la Champions, ja que quan va aterrar l'helicòpter que el va transportar al Parlament molt ufanós va afirmar que ja no seria l'únic que entengués el que havia passat el 27-M. Una vegada més, amb el desenvolupament d'aquesta situació, hem comprovat l'estrany encert que té Artur Mas triant els seus col·laboradors i càrrecs públic. I és que les declaracions de la senyora Montserrat Tura també van més enllà del que és rocambolesc. La exconsellera de Justícia, davant la creu pintada amb esprai que li van fer a la roba, va manifestar que “no es pot marcar les persones com si fossin dianes”. Fins aquí, d'acord, senyora Tura, però cal reconèixer que és un símil més aviat desafortunat, comparar una gamberrada amb “el que feien els nazis”.
TamBÉ DESAFORTUNADA va ser la reacció d'alguns consellers com la senyora Marina Geli i Fàbrega, que va relatar de forma novel·lada les vicissituds pseudocircenses del seu ingrés al Parlament, perquè si bé és “molt trist haver d'arribar al Parlament en una furgoneta dels Mossos”, més ho és passar la nit al ras perquè els que governen no compleixen les seves promeses, amb la seva comesa...
Analitzant-lo fredament i imparcialment (si és que això es pot fer), l'assumpte ha estat de tal magnitud que, com vaig poder comprovar, fins i tot ha impactat en els nens: el més petit dels meus néts, el Pau, un nen de tretze anys molt eixerit i, aparentment despreocupat dels assumptes que ell considera “de grans”, veient les imatges que es passaven als informatius, va exclamar: “És trist viure en un lloc on per arribar on es fan les lleis calgui recórrer a un helicòpter...” Sense comentaris.
Aquest es recordarà com un dia en què el president, Artur Mas, va demanar a la ciutadania comprensió per l'ús legítim de la violència [de les forces policials] per garantir el funcionament de les institucions democràtiques “davant dels que traspassen les línies vermelles” (els acampats pacíficament a la plaça de Catalunya que van ser expulsats amb càrrega policial del lloc, també les devien traspassar, segons ell...). I, alhora, el punt d'inflexió a partir del qual la força que anava adquirint gradualment el moviment de protesta contra el sistema polític i econòmic actual es va estroncar per l'acció irracional d'uns “indignats” que van assetjar els diputats del Parlament intentant impedir la tisorada del pressupost. Només queda esperar que no s'estengui l'exemple.
