La sobiranització de Catalunya

Aviat farà un any de la manifestació del 10-J. I tanmateix sembla que hagi passat molt més temps. La conjuntura, si ens atenem al munt de coses que han passat entre llavors i ara, ha canviat força. Una combinació d'esdeveniments l'ha transformat de soca-rel. D'entrada, les eleccions del 28-N i la fi del tripartit. I això per què? Doncs perquè el nou govern ha despullat la realitat fins a fer-nos despertar de la il·lusió que la maquillava. Fa un any, la gernació que va sortir al carrer per manifestar-se contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut després de quatre anys de deliberacions no era conscient com ara —o almenys ho semblava— dels efectes de la crisi econòmica sobre l'autonomia. Aquella manifestació incidia en l'evidència que Catalunya té un dèficit de sobirania crònic conseqüència del centralisme. Però aquest és un dèficit, diguem-ne, exogen que unifica la majoria de la població. És per això que la manifestació del 10-J va aconseguir un consens prou important, entre 1.100.000 persones segons la Guàrdia Urbana i un 1.500.000 segons Òmnium Cultural. Rere la pancarta que recollia el lema de la protesta, Som una nació. Nosaltres decidim, hi anaven els principals líders polítics, llevat dels ostentosament contraris: els dels PP i Ciutadans. Un any després no passa ni una hora que no estiguem parlant dels centenars d'“indignats” que han ocupat les places públiques i dels milers de manifestants, unes 275.000 persones segons l'organització, que el 19 de juny van col·lapsar el centre Barcelona per raons que, aparentment, no tenen res a veure amb el que denunciaven els manifestants del 10-J. Molts dels “indignats”, especialment els més ideologitzats, fins i tot recelen de l'autodeterminació. Diuen que aquesta no és la seva guerra. Que el seu problema és la maldat del capitalisme i coses així. No hi ha dubte que haver pres consciència de la crisi ha estimulat el moviment del 15-M, adobat amb la resurrecció de velles figures de l'esquerranisme que branden el receptari redemptor de sempre. Però qui ha propiciat aquest desvetllament? El nou govern. Així de clar i català. Des del primer dia, un cop vist que la situació financera de la Generalitat era molt més complicada del que havia acceptat el tripartit, el govern de Mas va posar-nos davant del mirall. I va proposar una rectificació que havia de passar per un reajustament econòmic que ajudés a la recuperació. Ha estat el govern, el que ha difós la idea que s'havia estirat més el braç que la màniga i que calia racionalitzar la despesa pública per sostenir en el futur l'estat del benestar. Al govern li hauria estat més fàcil continuar amb el clientelisme que s'ha practicat aquests darrers anys, però no ho ha fet i, en difondre que les finances de la Generalitat no anaven bé, ha assenyalat que els límits de l'autonomia són de tot ordre. Són exògens perquè la gasiveria de l'estat constreny la capacitat financera del govern, però també són interns, perquè el model social català és car i, de vegades, ineficient. En l'època de Pujol es van assumir un munt de competències que estaven mal finançades, i amb el tripartit la despesa pública es va disparar perquè els tres grups són jacobins de mena. Defensen que l'administració cobreixi des dels serveis bàsics, cosa que està molt bé i és imprescindible, fins a les despeses de tota mena d'associacions i de festes majors.

La sobirania d'un país consisteix en la capacitat que té quant a l'organització política, econòmica, social i cultural, i quant a l'administració interior. En l'era de les interdependències, la capacitat d'autogovern no es pot avaluar tan sols per l'estructura administrativa. Per si un país està constituït com un estat o no. Tan sols cal pensar en el que està passant a Grècia, que és un estat independent des de fa anys i panys però que avui dia té molt limitat el marge de maniobra quant a la capacitat de decidir sobre el seu futur, sobretot econòmic. L'economia ha estat determinant sempre, almenys això és el que hem après dels grans teòrics del desenvolupament del capitalisme. Però des del moment en què va iniciar-se el segon procés de globalització, encara ho ha estat més. Per tant, disposar de la capacitat de decidir en aquest assumpte és molt important. Un exemple: què és el que ha permès que la llengua i la cultura catalanes pervisquessin malgrat la pressió espanyolitzadora? Deixant ara de banda un aspecte que ha estat determinant, que les classes populars no hagin abandonat mai el català com a llengua vehicular, el cert és que Catalunya hagi estat un país ric hi ha ajudat molt. I sobretot, que el catalanisme, que és el corrent polític central de la contemporaneïtat catalana, hagi estat el principal factor de modernització. Mentalment i econòmicament. La Catalunya cosmopolita i industrial és filla del catalanisme, agradi o no als que es pensen que la modernitat catalana és resultat de l'escola moderna o bé de quatre exposicions al CCCB.

Al cap d'una any de la gran manifestació del 10-J, ja sabem que només la sobiranització de Catalunya permetrà continuar la tradició modernitzadora que no s'hauria d'haver perdut mai. I segurament això és el que hauríem d'explicar als simpatitzants dels “indignats”. El nostre model social depèn, d'entrada, dels recursos disponibles. Per això cal no abandonar l'esperit rebel del 10-J i aquella part de la reivindicació del 19-J que no està dominada pels xarlatans de sempre.