Indignem-nos però comprometem-nos

“Tots són iguals”, sol dir molta gent res­pecte a la classe política. Aquesta gene­ra­lit­zació l'he com­ba­tuda sem­pre perquè em sem­bla injusta. També em sem­bla una mica injust aquest crit d'indig­nat que amaga el “tots són iguals” a par­tir del qual no es fa el pas per al com­promís. En la soci­e­tat actual, com­plexa i poc agraïda, és molt més fàcil viure indig­nat que no pas amb com­promís, però si volem millo­rar només ho podem fer si ens com­pro­me­tem. Aquesta set­mana un diari digi­tal va publi­car una con­versa que els seus lec­tors van tenir amb Arcadi Oli­ve­res, i una pre­gunta era d'una per­sona molt entu­si­as­mada amb tot el que diu el pre­si­dent de Justícia i Pau, líder moral dels indig­nats, i amb la clare­dat del seu mis­satge. Li dema­nava per què no cre­ava un par­tit polític per defen­sar els seus postu­lats. Oli­ve­res va dei­xar clar que els seus objec­tius no com­por­ta­ven la impli­cació en política. Quan vaig lle­gir això, vaig recor­dar la sen­ten­cia que diu: perquè els dolents tri­om­fin, només cal que els bons es que­din a casa. És cert que des de fa un temps es ten­deix exces­si­va­ment a pen­sar que tots els bons són els que es que­den a casa i que tots els dolents són els com­pro­me­sos, però la dita, una mica de raó ja la té.

Sem­pre em faig meva la reflexió d'aquell expert en qua­li­tat que s'ano­mena Tom Peters, quan diu que només hi ha una manera d'aug­men­tar la qua­li­tat, que és tenint con­su­mi­dors exi­gents; doncs passa el mateix amb la política; si tinguéssim una soci­e­tat exi­gent estic segur que la qua­li­tat de la política aug­men­ta­ria. Els matei­xos par­tits bus­ca­rien la gent més pre­pa­rada per donar-los res­pon­sa­bi­li­tats de gestió. I votem quan toca, ens indig­nem sovint, però no ens com­pro­me­tem. Aquesta set­mana en què la majo­ria d'alcal­des ja han pres pos­sessió, una de les pri­me­res deci­si­ons que alguns han pres han estat aug­men­tar-se el sou. En aquesta situ­ació, qual­se­vol aug­ment ja suposa un greuge per la situ­ació social que tenim, però quan les alces són d'un 10, 30, 45 o 115%, com està pas­sant, és un escarni into­le­ra­ble. És un motiu clar perquè el par­tit que l'ha posat com a cap de llista l'obligués a refle­xi­o­nar; i un motiu clar d'indig­nació ciu­ta­dana que anés més enllà de la indig­nació quan lle­gim el titu­lar. Perquè tant res­pon­sa­ble és qui ho tolera com qui ho fa. També és per indig­nar-se con­ti­nuar tenint la figura dels càrrecs de con­fiança, metàfora que molt sovint amaga altres interes­sos.

En les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, tots els par­tits postu­la­ven la supressió de les dipu­ta­ci­ons. Era una remi­niscència fran­quista, deien. Però que el PSC es quedés sense la pre­vi­si­ble Gene­ra­li­tat, i sí amb la Dipu­tació de Bar­ce­lona, que ales­ho­res tenia molt més pres­su­post, va fer que ja no se'n parlés més. Actu­al­ment tenim dipu­ta­ci­ons i con­sells comar­cals, i per pri­mera cop tenim les qua­tres dipu­ta­ci­ons gover­na­des per CiU, i seria l'hora de fer un gran bui­datge d'atri­bu­ci­ons de les dipu­ta­ci­ons a la Gene­ra­li­tat i als con­sells comar­cals. A més de sim­pli­fi­car burocràcia, seria una manera d'estal­viar molta des­pesa que podríem dedi­car altres neces­si­tats. Supri­mir el que és supri­mi­ble és una mesura que sem­pre s'ha de tenir pre­sent, però en moments de difi­cul­tats econòmiques greus, encara ho és més. Hauríem de posar-nos al cap que tot el que gas­tem inne­cessària­ment ho res­tem del que és neces­sari o d'algú que ho neces­sita.