Colombo

Eres el meu preferit. Entraves al lloc del crim sempre desmanegat, arrossegant la gavardina per sota els genolls, el cigar verd penjant de la comissura dels llavis. De vegades no et deixaven entrar als llocs perquè et prenien per un rodamón, i aleshores tu, amb la satisfacció que et brillava a l'ull estràbic, ensenyaves la placa i t'obries pas. Qui de nosaltres no volia ser com tu, tinent Colombo, d'aparença insignificant i d'autoritat sorprenent?

Ara ja no hi ets, encara que feia temps que no hi eres gaire, a conseqüència d'un llarg procés de demència senil. Però els teus episodis resten per sempre, i quan en fan una reposició és impossible no quedar enganxat al teu magnetisme curiós. Com a antiheroi, a l'extrem antagònic del sex symbol, eres imbatible; i ni tan sols el doctor House, que et guanya de càustic, et podria derrotar d'improbable. Ho guanyaves tot; i ho guanyaves sempre mal afaitat, despentinat i amb la veu rovellada.

M'encantava aquell moment quan, a punt de perdre el cas, el culpable t'acomiadava de casa. T'aturaves un segon a la porta, Peter Falk, i aleshores et giraves i preguntaves una aparent ximpleria. I era aquella ximpleria, la que desmuntava tota la mentida i acabava descobrint el dolent. El teu poder era ser imprevisible, la teva bellesa era tocar el punt feble. Tot el teu atractiu es basava en la sorpresa, quan d'una figura tan ronyosa en sortia un enginy tan afinat. I molts t'estàvem agraïts que, per un cop a la vida, fessis guanyar la intel·ligència. Gràcies, veritat despistada.