Colombo

Eres el meu pre­fe­rit. Entra­ves al lloc del crim sem­pre des­ma­ne­gat, arros­se­gant la gavar­dina per sota els genolls, el cigar verd pen­jant de la comis­sura dels lla­vis. De vega­des no et dei­xa­ven entrar als llocs perquè et pre­nien per un rodamón, i ales­ho­res tu, amb la satis­facció que et bri­llava a l'ull estràbic, ense­nya­ves la placa i t'obries pas. Qui de nosal­tres no volia ser com tu, tinent Colombo, d'apa­rença insig­ni­fi­cant i d'auto­ri­tat sor­pre­nent?

Ara ja no hi ets, encara que feia temps que no hi eres gaire, a con­seqüència d'un llarg procés de demència senil. Però els teus epi­so­dis res­ten per sem­pre, i quan en fan una repo­sició és impos­si­ble no que­dar engan­xat al teu mag­ne­tisme curiós. Com a anti­he­roi, a l'extrem antagònic del sex sym­bol, eres imba­ti­ble; i ni tan sols el doc­tor House, que et gua­nya de càustic, et podria der­ro­tar d'impro­ba­ble. Ho gua­nya­ves tot; i ho gua­nya­ves sem­pre mal afai­tat, des­pen­ti­nat i amb la veu rove­llada.

M'encan­tava aquell moment quan, a punt de per­dre el cas, el cul­pa­ble t'aco­mi­a­dava de casa. T'atu­ra­ves un segon a la porta, Peter Falk, i ales­ho­res et gira­ves i pre­gun­ta­ves una apa­rent xim­ple­ria. I era aque­lla xim­ple­ria, la que des­mun­tava tota la men­tida i aca­bava des­co­brint el dolent. El teu poder era ser impre­vi­si­ble, la teva bellesa era tocar el punt feble. Tot el teu atrac­tiu es basava en la sor­presa, quan d'una figura tan ronyosa en sor­tia un enginy tan afi­nat. I molts t'estàvem agraïts que, per un cop a la vida, fes­sis gua­nyar la intel·ligència. Gràcies, veri­tat des­pis­tada.